Bé, avui fa un any encara s'estava celebrant el Saló de la Xocolata de Barcelona, al qual van acudir tres noies - a qual més maja- que tot i que no es coneixien gaire encara, van passar un dia arestupendu ballant amb Mr.Cacau, perdent al 4 en ralla i arrabassant xocolata al seu pas. Que en van treure? Doncs bé, van pillar bosses de propaganda, un empatx alucinant i el que semblava començava a ser el principi d'alguna cosa més que un companyerisme filològic. Ts, i que duri, tu. AAh! I això es un poema de la pastisseria Monrabà de Lleida.Xocolata, salut i rialles
Xocolata, si sabessis
el que jo sento per tu,
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.
I aquesta cosa que sento
l’arrossego de petit,
que preferia menjar-te
més que no pas llepar-me el dit.
I quan era criatura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada dia per berenar.
Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís,
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.
Mai no n’he perdut les ganes,
tant és ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.
Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i tururut!
Hi ha doping de moltes menes
-n’hi ha per a grans i per a petits-,
però si ho fas amb xocolata
fins i tot podràs llepar-te els dits.
Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicció:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.
Hi ha metges que la prohibeixen,
d’altres diuen que és pecat,
però de totes maneres és bona,
tant amb dolç com amb salat.
Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per a mi és amb els dolços
que té més bon paladar.
Fem treballar la memòria:
ja en un temps ben antic
servia de cobertura
per a la coca i el pa de pessic.
Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.
Com t’estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga’m Déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.
Xocolata, si sabessis
el que jo sento per tu,
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.
I aquesta cosa que sento
l’arrossego de petit,
que preferia menjar-te
més que no pas llepar-me el dit.
I quan era criatura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada dia per berenar.
Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís,
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.
Mai no n’he perdut les ganes,
tant és ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.
Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i tururut!
Hi ha doping de moltes menes
-n’hi ha per a grans i per a petits-,
però si ho fas amb xocolata
fins i tot podràs llepar-te els dits.
Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicció:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.
Hi ha metges que la prohibeixen,
d’altres diuen que és pecat,
però de totes maneres és bona,
tant amb dolç com amb salat.
Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per a mi és amb els dolços
que té més bon paladar.
Fem treballar la memòria:
ja en un temps ben antic
servia de cobertura
per a la coca i el pa de pessic.
Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.
Com t’estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga’m Déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.
5 parres mentals:
la xocolata...
massa bona per menjar-la
"Aretes, si sabessis
el que jo sento per tu,
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur."
Hehe! Qui ens ho havia de dir ara fa un any!!!
Jo continuo pensant que no calia ballar la cançó de míster cacau, ni fer el ridícul tan espantós al quatre en ratlla (es pot fer en rodona??? I taaaan!!! Juju!), però aquestes burrades que només em passen quan sóc amb tu són arexageradament genials!!!
Se t'estima fort fort!
PS: Per cert!
"- Tu com et dius?
- Jo...mmm... aaa... jo em dic, jo em dic, mmm... Anna!" (I perquè no vam guanyar al 4 en ratlla si vam fer una rodona ben quadrada?!)
Petooooó!
Xocolata nooooo!!
Que estic a règim T_______T
NeoPoeta
Recordo que m'hi vas convidar... i la senyora noseperqué no va poder venir...
Més que el festival de la xocolata, jo ara estic en la setmana de la xocolata.
Per a un futur blog planteja't: com seria la nostra vida sense cacau?
DAME CHOCOLATE, NENA!!!! =D
Oiiiix quins records!
Jo tampoc puc oblidar el moment "Em dic Anna" (by Ares)
si és que van ser tantes boníssimes estones...Impossible queixar-se!
Visca la bosseta groga que ens van regalar, i tota la xocolata que vam arribar a agafar.
Visca la filologia i l'arestupendíssima amistat.
Petons d'aquells dolços. Et semblen bé? ;)
Publica un comentari