Somnis Prodigiosos

ITS A BEAUTIFUL DAY

2008-06-09T22:32:00.002+01:00

Vale, ja sé que aproximadament un colló de persones avui no creuen que sigui un dia bonic... però sí que ho és. Perquè sí, que tot el rollo de la Sele no és tan terrible com diuen, tot i que en aquest moment resulti impossible creure-ho. Però és veritat. El divendres ja veureu com no n’hi havia per tant....
Que no és la fí del món, que no n’hi ha per tant, que primer sembla que serà un desastre i un fracàs absoluts, però, ves... no és molt difícil sortir-s’en... que s’aprova amb un 4...
Que què? Que semblo molt segura? Que com estava jo el primer dia? Jajaja... jo estava... mmmm... com estava...? Fa temps d’això... ah, sí. Recordo que no estava nerviosa. No. Estava deprimida perquè queia en la setmana del meu aniversari, i no vam poder celebrar-lo com déu mana. Això sí que és una tocada d’ous i em va emprenyar moltíssim. Però què hi farem? Jo hi anava amb un esperit més aviat de resignació. I no em prenia valerianes ni tiles per calmar-me, com alguns colegues de classe. Autèntics/es ionquis que van anar a la Sele completament drogats de valerianes fins al cul. Això tampoc em sembla normal...
Jo tenia petit truc per treure’m els nervis, i com a teràpia, em va funcionar. Així que jo ho explico, i a veure si funciona a algú més. Com que el moment més depre del dia és l’hora de llevar-se, cada matí a l’aixecar-me escoltava Its a beautiful day de U2. Dosi d’adrenalina via ones sonores, i no se perquè tenia el meravellós efecte d’animar-me i espavilar-me. És com carregar una pila. Així que em vaig empassar aquesta cançó durant els tres dies que va durar el calvari. Com a talismà em va donar excel·lents resultats.
Apa, ja està. Jo ho deixo perquè fa gràcia recordar vells temps. A lo millor serveix d’ajuda. Qui sap? bé, futurs examinats de tots els exàmens, carreres, nivells i proves del món: molta sort. Que us vagi bé, que no perdeu els nervis ni la calma i que no us enganxin mentre copieu. Ànims i endavant sempre!!

Fragments

2008-05-05T21:00:00.002+01:00

-...
- ei... perdona, estàs be?
-....
-vols un mocador?
-...no... no, no és igual.
-té, mira.. agafa’l.... pero estàs bè?
- sí, sí, ja m’ha passat. Ja està.
-eixuga’t les llàgrimes, dona.. així millor no?
-sí, sí.. vale, ja està. Gràcies, merci....
-de res...
...
-moltes gràcies, eh,.... ja estic millor
-de res, dona.. a disposar...
- no es que plori a cada tren que agafo, eh
-no dona, ja m’ho suposo!
- merci..................... sembla que s’ha aclarit el cel...

-......sí, oi? -----no ho semblava pas, aquest matí...
-tu també vens de la....?
-ah, sí. en plan reivindicatiu, i tal....
-....
...
- i... on baixes?
-aaaaaa... sabadell.
-ah!...
- i tu...?
- a sant cugat...
- ja et queda poc doncs...
-mmmm... ja. (sospir)
-no et preocupis, dona. hmmmm... Si es quelcom que es pot arreglar ja s’arreglarà... i si no, tampoc et cal patir...
-.....? un amic meu em deia el mateix....
....
-moltes gràcies, eh...
-de res, dona.
-per cert..... com et dius?
-jo? Aah..... Isaac.
- mmm.. molt bíblic, no?
-ah.. doncs sí....xd i tu?
-aNa, amb una ena.
-ana? Aquest també es bíblic?
-ni idea...xd
Propera parada: Valldoreix
- la següent es la teva, oi?
-... sí....... bè.. moltes gràcies, eh.
-de res! xd
Propera parada: Sant Cugat
-... emmm... escolta... potser ho trobes una tonteria, pero.. et puc convidar a un cafè?
-ah.. es que hauria d’anar a sabadell...
-ah... a sabadell? Doncs... et puc convidar a un cafè a sabadell?
-......sí, suposo que sí.
-tens pressa, o algo?
-no, no...
-vale. ...........................mmm no em conec gaire sabadell... on podem anar?
-ah... no t’ho coneixes?
- no... visc a sant cugat, perquè estudio a l’autònoma, però sóc de lleida..
-aaah..sí, ja se’t nota l’accent...
-sí.
- jo treballo a sabadell.
.....
-et puc preguntar de que treballes?
-ah,.... sóc.. (fi)

I va volar... i va ser lliure

2008-04-27T21:16:00.001+01:00

I va batre les ales i va empendre el vol. Sabia que li quedava molt camí per recorrer però això no l’espantava, ans al contrari, l’il·lusionava a seguir endavant, a bategar encara més, a notar com flota.

[I quan es va mirar avall va veure que ja estava a més de 100 metres de terra, que havia deixat enrere aquella gàbia que l’empresonava, després que aquella criatura l’agafés.]

I va arribar a un núvol. I allà es va quedar. Quan va mirar amunt va veure el color blau del cel, quan va mirar avall va veure el que ja havia recorregut, quan mirar al costat va veure...

All I want is the best for our lives my dear,
and you know my wishes are sincere.
Whats to say for the days I cannot bare.

A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)

We burnt to the ground
left a view to admire
with buildings inside church of white.
We burnt to the ground left a grave to admire.
And as we reach for the sky, reach the church of white.

A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)

I ara mateix està somrient...

Distraccions

2008-03-27T21:25:00.000Z

Tal dia com avui, fa un any, dues noies molt avorrides es van posar a escriure converses en paperets durant les classes de Fonètica i Fonologia, mentre l’Eulàlia Bonet cantava [alBerhèeero] i pronunciava els seus mítics cops de glotis (pam!) [dju?ho]
Doncs bé, aquest és el tipus de reflexions que van quedar escrites per a la posteritat:

Eis,! Com q m’avorreixo la òstia et faré una pregunta...
ON CREUS QUE SE SITUA (físicament i deixant de banda la concepció masculina, que tots sabem on és) L’AMOR?

Al principi m’he confós però després m’he aclarit de seguida... Per a mi, molt clarament l’amor es guarda just a sota de l’estèrnum, l’os del mig de les costelles, molt profundament, entre els pulmons... Per entendre’ns, just al canalillo i ben enfonsat. I per què? Perquè és aquí on sento una pressió quan estic enamorada, com si em faltés aire als pulmons per que alguna cosa m’estreny, i quan estic contenta és aquest el punt d’origen de la meva alegria que després s’estén cap al cap, cap a la panxa, fins a la punta dels dits i als peus... és com el centre neuràlgic del que sento. Resumint, quan sento alguna cosa per algú, és en aquest punt on neix el sentiment i des d’on se m’escampa. I el teu?

Per a mi, primer neix “l’enconyament” allà, a la part més posterior del cervell i provoca que no paris de pensar en aquella persona, provocant una reacció en cadena que provoca (a la seva vegada) que “l’enconyament” es magnifiqui de tal manera que passa a ser un altre tipus de sentiment (digueu-li amor!) i canvia de localització. A mi, quan arribo a tenir aquest sentiment, em fa mal el cor (diuen que el dolor pot arribar a ser plaer; i no insinuo que em vagi el sado, eh!) per aquest motiu jo crec que se situa a la part més interior, més amagada del cor... ben protegit.

Alguna altra opinió?

Beirut - A Sunday Smile

2008-03-15T12:43:00.000Z

Dona de la Segarra

2008-02-25T16:06:00.002Z

Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la meva àvia
em cantava al crepuscle, quan tornàvem
vora els horts del costat de la riera.
Al filat de la mort contemplen llençols,
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou és qui respon
si recordo la brisa entre les canyes,
i la puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.

La bonhomia als ulls, la paciència
en les mans sempre humides, que eixugava
al davantal per anar a obrir la porta.
Obro els ulls a la terra del passat:
vinyes eixutes als trons gebrats,
els camps de Sanaüja amb la fredor
dels primers raigs de sol, quan en els dies
d’hivern de mil nou-cents quaranta-dos,
com una garsa negra, eixia l’alba.

JOAN MARGARIT

Nada

2008-02-16T20:57:00.000Z

Després de molts dies d’absència blocaire, he tornat. Aquesta absència ha estat provocada per diversos esdeveniments com poden ser, per començar, la vaga/manifestació convocada pel dia 14 de febrer. D’altres motius podrien ser un parell de grups musicals, feina a l’ institut o, simplement, desconnexió.

Per començar, us informo. Sé que aquest text el llegiran quatre gats. Sé que el meu èxit és nul. No passa res.

Vull comentar amb el full en blanc del Word que avui, després que la Renfe em deixés tirat a Girona, he estat dues hores esperant a que vingués ma mare, sol, estirat a la gespa d’un bonic parc proper a l’estació. Estava tranquil·lament escoltant musica.

Tot i semblar de friki, reconec que m’ha anat de conya que la Renfe em deixés tirat. He pogut buscar en els racons més bruts del meu cervell i passar-los un drap per treure’ls la pols. Tinc les idees més clares.

I, per cert, tinc idees per noves cançons.

El Britpop.

2008-02-06T16:28:00.000Z

Els moviments musicals sempre han estat dificils de seguir. Perquè estan de moda o perquè no, però la gent en parla com si res.. però qui sap el que és realment el britpop? El moviment britpop era la resposta a la decadència de les etapes musicals anteriors: El grunge s’havia posat de moda amb bandes com Suede - estètica ambigua, poc definida-, i Nirvana, que van deixar un rastre de hits poderosos i amb una intensitat difícil d’igualar.

Però el 1994, el suïcidi de Kurt Cobain, va deixar un buit al panorama. El públic volia un altre mite per adorar i, per una casualitat de la vida, els germans Gallagher - Noel i Liam, els conegudíssims Oasis - que eren al lloc correcte en el moment correcte, es van convertir en la nova esperança, revolucionant el panorama de les bandes britàniques. El fenomen es va escampar gràcies a la bona acollida del públic jove. Amb la bretxa que havien obert, altres bandes van seguir el seu camí trepitjant-los els talons: Damon Albarn (Blur), Jarvis Cocker (Pulp), Elastica, etc... Els unia la nacionalitat. Havia nascut la “Cool Britania”.

D’entre tots, els de Manchester van aconseguir mantenir-se a la cresta de l’ona amb les seves fantasmades lúcides; i Blur els plantaven cara descaradament. Tot i que Noel Gallagher es negava a que el relacionessin amb “tota aquella merda britpop”, la veritat es que les dues bandes sempre van mantenir una rivalitat aferrissada.

Allò era un duel de titans: Beatles o Rollings? Sex Pistols o The Clash? Rockers de classe obrera o nens pijets? El nord d’Anglaterra o el sud del país? Oasis o Blur? Els de Manchester eren uns escandalosos, els de Londres, uns pretenciosos. En què coincidien? Els dos grups es pensaven que eren els millors.
Damon Albarn va decidir avançar la sortida del seu nou àlbum a les tendes perquè coincidís amb el llançament d’Oasis. Fins i tot les discogràfiques competien: El nou treball de Blur, The great escape, costava una lliura menys que el d’Oasis, (Whats the story) morning glory. El públic va decantar la balança: El single de Blur, Universal, va ser nº1 a totes les llistes de superhits. Però Morning Glory es convertí en el segon àlbum britànic més venut de tota la història i va rebre 3 Brit Awards, els guardons més importants del món anglosaxó. Aquell 1996 als Brit Awards hi va haver un mal rotllo impressionant: Noel i Liam es van picar moltíssim amb Albarn i companyia i els hi van dir de tot.

Aleshores començà l’era Blair: El 1997 Tony Blair va guanyar les eleccions i es convertí en PM. Tenia músics simpatitzants, com Gallagher i Elton John. Tot i així el moviment es va desinflar: el tercer treball d’Oasis va ser molt fluix; Blur es van desmarcar del panorama adoptant ritmes americans; Pulp es van prendre el seu temps (i les seves drogues) i Suede van ser els primers a caure, engolits pels tabloides. Eren temps de canvis... Potser hi va tenir alguna cosa a veure Richard Ashcroft i el seu treball amb The Verve; Urban Hymns, d’on van sortir joies com Bitter Sweet Symphony.

Desprès d’això el britpop va anar perdent força, com la Diana de Gales; perquè quan el moviment va voler acceptar el rol en el qual s’havia estancat ja era massa tard. Passada la febre arriba Radiohead, el cantó més intel·lectual del rock. Hi ha qui diu que el seu àlbum OK Now és un dels imprescindibles de la darrera dècada. A més tenien un valor afegit: eren d’Oxford. Tallades amb motlle, prefabricades i pensades per a un públic amb més acne i menys edat van arribar també les Spice Girls i el seu Spice World. (però aquest capítol ens el saltarem)

Altres exportacions com Stereophonics, Travis, etc... van ajudar a descentralitzar la música, Londres i Manchester van deixar de ser les capitals musicals del país. The Libertines, influïts per The Strokes i les noves onades indie de NY arriben a una nova generació amb Pete Doherty al capdavant. Coses de la globalització....

Arriba l’efecte 2000: Coldplay són els més grans de la nova etapa. Amb el canvi de segle la seva fama puja; la popularitat de Blair baixa. Senzills i amb consciència, es fiquen en iniciatives pel planeta i pel comerç just mentre a l’altra banda de l’Atlàntic la Beyoncé roda spots per la Pepsi, per exemple. Són la cara més amable del britpop.
I ara és quan arriben els adolescents del britpop i el nou rock: Bloc Party en són els exponents. Els escocesos Franz Ferdinand desbanquen del podi als Strokes. Kaiser Chiefs, com que són de Leeds, són més humils. I els Arctic? Arctic Monkeys protagonitzen una autèntica revolució gràcies a Youtube i MySpace. I avui en dia... The Klaxons, Kasabian, The Nationals, Snow Patrol, Babyshambles, The View,... són un reflex de l’actual pluralitat a les illes. I tot el que ha de venir, encara... I tan parlar... ja no sé si sóc més de Interpol o de The Editors ;)

Voi, filosofando por la vida (8)

2008-01-27T19:14:00.000Z

L’altre dia, els que mireu el meu fotolog, aquella pàgina web on poses fotos i t’obliguen a registrar-te, potser vau veure la següent frase:

"El que la gent feliç no entén és la immensa quantitat d'infelicitat que bombeja al seu voltant" Albert Sánchez Piñol

Bé, i per què poso aquesta frase? Molt fàcil...

Resulta que diverses persones fan córrer el rumor que una persona que conec, un amic meu que m’estimo molt, és un teletubbie. Sabeu aquells ninots que sortien fa anys a la televisió? Doncs aquests mateixos.

Felicitat? La felicitat no existeix.

És impossible ser feliç, no existeix.

L’alegria? Sí, l’alegria sí que existeix.

I, què és l’alegria? Un seguit de reaccions químiques.

El món és negre? Més aviat és gris. És difícil estar sempre content. Mai van bé les coses. Vaja, totes. Sempre hi ha una part important que no va bé. Sempre.

I, happys? D’aquests n’hi ha uns quants.

Tu ets feliç? Jo? No pas. Si llegeixes unes línies amunt veuràs que he deixat clar que la felicitat no existeix.

Analitzem felicitat.

Segons el GDLC:

2 p ext Allò que ocasiona un estat anímic de plena satisfacció. El diner és la seva felicitat. Desitjar riqueses, plaers i altres felicitats.

Hi ha quelcom que us ocasioni un estat anímic de plena satisfacció? A mi no.

Felicitats!

2008-01-10T21:13:00.000Z

Tot i que el 50% de l’autoria d’aquest blog no se n’hagi adonat (¬¬), avui és un gran dia. Prò, perquè? ens preguntaria missenyora Mònica Terribas. Doncs perquè -li contestaria jo- avui fa un any que vam començar, encetar, estrenar, obrir, engegar, i fins i tot inaugurar AQUEST BLOG.

Durant aquest temps li hem anat fent neteges facials, l’hem canviat d’aires (fins i tot el vàrem canviar de domini! algú recorda aquells principis del bloc.cat?) i l’hem anat polint i arreglant. Ara tenim copyright, enquestes superguais (voteeeeeeu!) i un dibuix molt surrealista amb castells i botes penjant (no em pregunteu perquè...).

Un any és un any. I tenint en compte el decandiment de la majoria de blogs, que normalment no superen el semestre, doncs ho hauríem de valorar. Un any ha donat per a moltes històries, parres, cançons, explicacions i/o filosofades...: gairebé 60 entrades, més de 240 comentaris, i un comptador que ja ha arribat a 6.700 visites.
Hem fet històries amb més d’un narrador, hem fet tests, hem felicitat aniversaris, hem penjat poemes i vídeos del [iutiub]; hem parlat de la tardor, de Shakespeare, de viatges, de l’autonomia de Portugal, de polítics, de la família real, de mites, del Nadal, de la xocolata, de la vuelta al cole, d’històries d’amor i fins i tot en altres llengües!

Ep, i ja que hi sou, feliciteu als creadors. L’any que ve, si algú ho demana, potser explicaré com va néixer aquest blog (i com em vaig deixar entabanar per ficar-me a compartir-lo).

Endavant sempre!

Avui és Nadal,

2007-12-25T12:48:00.000Z

algú recorda que hi ha els mateixos nens que ahir que es moren de gana?

algú recorda que el SIDA continua existint?

algú recorda que avui la gent també es mor?

algú recorda que vol dir la paraula HIPOCRESIA?

Aniversaris

2007-12-14T18:32:00.000Z

Ves per on, divendres passat va ser l’aniversari de dues persones que, tot i compartir el mateix signe de l’horòscop són diferents a matar. Ara bé, casualitats de la vida, he trobat una cançó que els uneix i els descriu força bé a tots dos. Llàstima que el seu intèrpret sigui un personatge tan pastelós i poc oportú, però la cançó s’ho val. He pensat que avui era un bon dia per felicitar a dos personatges que el 7 de desembre feien anys:
Feliços 21, Miki, i feliços 19, Maiol!

Jamás pensé querer

a esas personas que aunque están ahí

nunca llaman y preguntan si estás bien,

personas que al final,

no cuentan cuentos si no son verdad,

ni prometen lo que no van a cumplir.

Pero es igual, no busco más,

pues hacen que la vida no sea vulgar

y comparten sus tristezas y alegrías.

No tiene precio su amistad....
[...]

ALEX UBAGO: Por esta ciudad

Crònica d'un pont

2007-12-09T22:13:00.000Z

Dimecres acabo els exàmens amb un regust força fastigós. Tot i així, reconec que m’importa (un cop acabats) el concert i que és suficient per no pensar en res més.

El dia va continuar, a les 23h vaig agafar el tren cap a Calella (oi?). Allà em vaig trobar amb dues ET’s i, després d’un rato pensant, varem anar al Nemoris (oi que es diu així?). A les 3 vaig arribar a casa, després d’esperar 40 (putus) minuts a l’estació de bus...

Dijous. No ho recordo però sé que vaig assajar, que va anar de conya, que vam enllestir el concert i que després vam anar 4 persones al xinès. A les 00.30 al llit.

Divendres. Després de intentar dormir una mica em llevo (no sé a quina hora), a les 9, nervios pel concert. Toco. Torno a tocar. Dino. I a les 16 apareix en Pere (baix) amb la Laia (baixa) i varem anar al carrer del darrera. [TROS SOTA CENSURA].

A les 19.20, dels nervis, pirem cap a Tordera. Un cop allà ens caguem en tot ja que fotia fred de la hòstia... A les 21h fem proves de so.

Sopem. Sorprenentment no estem dels nervis. Anem cap a la Pista. Fa fred, esperem 30 minutets a començar.

Pugem a l’escenari. Connectem els jacks. Dono la ordre al tècnic de posar la Intro. No funciona. Arg. Comencem. Tot va bé.

Neopàtria. La guitarra se’m para. Nervis. Ells continuen tocant. Pregunto al tècnic d’escenari que coi passa. Diu que es culpa del meu ampli... mentida ja que a SKAFAM també els hi va passar... per fi torno.

Tot perfecte fins al final.

Després festa. The Corkscrew molt grans. Skafam també. Festa i rock.

Tothom marxa i ens quedem 5 personetes. Mentre una esta per terra mig morta la resta anem fent i xerrant. Acabem tirats en un caixer automàtic...

A les 7 agafem un tren cap a St.Pol on intentem dormir una mica. A la 1 a casa. I a les 4 altre cop al llit xD.

Un dissabte desaprofitat i fet una merda...

Però, tot i el mal de cap, very happy.

PS. M’he estalviat força detalls...

La lògica del maltractador

2007-11-26T18:10:00.000Z

"¿Tú crees que si no te quisiese me iba a molestar en apalearte?"

25 de novembre: Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona, segons l'agenda de la UAB.

I em sembla que que no calen més paraules, aquest acudit del brillant i genialíssim Roto ho diu tot.

EL ROTO, publicat a EL PAÍS, 23 de novembre de 2007

(versió digital:http://www.elpais.com/vineta/?d_date=20071123&autor=El%20Roto&anchor=elpporopivin&xref=20071123elpepivin_3&type=Tes&k=Roto)

L'àngel de la llum

2007-11-19T22:00:00.000Z

Avui m’he despertat. Res era igual. Estava sol. Somiava. Sense saber on era intentava saber on era el nord, on era el camí a seguir. Entenia que a la vida havia d’elegir un camí, no tenia idea de quin era el correcte ja que era un indecís.

Restava expectant a que passés qualsevol cosa que m’ajudes a decidir-me. Al cel hi vaig veure un ocell.

Un somni, una il·lusió, una petita esperança d’aconseguir el que més anhelo. Un escletxa de llum s’escapa del cel, allà on hi ha les belles persones. I jo, resto aquí, mirant amunt, i somrient. Amb ganes d’obrir les ales i arribar allà dalt espero que algú m’acompanyi.

Res era igual.

15-N

2007-11-12T18:11:00.000Z

fas pràctiques inacabables
cada any pagues més taxes
vas de bòlit
et passen llista a classe
ningú no compta amb tu
no saps com et podràs pagar un màster
t’entrenen en comptes d’educar-te
el transport cada cop és més car
no tens temps per a treballar
ni per distreure’t
els preus del bar són desmesurats
…i calles?

15 NOVEMBRE …
VAGA D’ESTUDIANTS
A LA UAB!

manifestació
12h / Pça. Universitat

Contra la mercantilització de la universitatamb l’aplicació del Pla Bolonya, la LOU i els Reals Decrets.

No a la subordinació de l’educació als interessos mercantils, que uneixen cursos, eliminen carreres i encareixen matrícules.

Per una educació pública de qualitat!

El dijous 15-N no vagis a classe, el 15-N surt al carrer!

-Assemblees d’estudiants de la UAB-

Over. Gone.

2007-11-06T15:45:00.000Z

She kept looking at me. I was sitting in the sofa, in the middle of the whole room. She was standing in front of me. I could read anger, and hate, and impotence in her face.

I took off a cigarette and lighted it. I smoked a couple of sheds slowly, and let the smoke swirl around my head, before saying:
-So... that’s all, isn’t it?

She was trying to kill me with her hard, blazing look. It didn’t even touch me. She looked to me like a dramatic actress coming out from a screen in the twenties. It almost made me laugh. Luckily, I managed to hold steady and maintain a serious appearance.

The scene was really hilarious, looking at it from the outside. A serious and honorable well-dressed gentleman, smoking slowly, holding the look of a miserable, pathetic and sad woman. In the living-room of an Elizabethan mansion, in Norfolk. Why in Norfolk? It could have been anywhere...

I didn’t really care. I suppose she was feeling like a cinema heroine, she always had that tragic grandeur of Audrey and Katherine and Rita.

Well.. in a certain way I couldn’t blame her. I suppose that the continuous cheating on you of your husband with cabaret girls after five years of happy and boring marriage is not an expected thing... but this, far from making me feel any remorse, didn’t really bother me.

Suddenly, my mind flew to a scene inside my head. It was a flashback. Her, in the garden. With me, at her side. We were dressed in white. She was splendid, laughed to everybody and smiled for anything. Us, walking to the white chapel we had had installed in the back of the garden for the occasion. The priest waiting. Us, exchanging vows. Me, leaning over her and kissing her. She, whispering in my ear “I’m so happy, darling...”. Where was the woman to whom I was married? She disappeared for the pass of time.

And I finally understood that this was a necessary step in the path of our lives. Love was over. Gone. Passion, too. There only rested a mutual affection for each other, similar to the one you can feel to your brother.
It wasn’t our fault. It was the time, the routine, that poisons every relationship with the dust of the rusty yesterdays.

Frikisme en castellà (osease, frikismo)

2007-10-29T20:45:00.000Z

Per petició de la coautora del bloc en Bernat accedeix a penjar la penúltima de les redaccions de castellà. Així doncs:

El cubo de la basura

Los tiempos pasan para todos incluso para un simple cubo de basura como yo. ¿Quién no recuerda aquellos tiempos en que todos éramos iguales? Nos sacaban a todos a la calle y esperábamos que el barrendero con sus guantes y su cesto nos vaciara nuestro interior. Minutos más tarde nos volvían a recoger y nos traían de vuelta a casa.

Y ahora que han pasado 30 años y vivo en una lejana casa de un lejano pueblo en un lejano país observo la modernidad en la que viven mis compañeros. ¡Qué sofisticación! ¡Qué variedad de colores y modelos! ¡Qué estilo!

Y me duele el alma al ver mis compañeros pisados por la gente para abrir la boca, ¡ay!, la tapa… ¡Y no se quejan!

Antes yo era el Rey de la basura, estaba solo en casa, ahora, triste, somos tres. Uno para materia orgánica (de color marrón), otro para plástico (amarillo) y otro para cristal (verde). Y yo, el viejo cubo negro de toda la vida sirvo de almacén para cañas de pescar.

P.S.: Si alguien me necesita adjunto currículum.

Xocolata, salut i rialles

2007-10-22T16:25:00.000+01:00

Bé, avui fa un any encara s'estava celebrant el Saló de la Xocolata de Barcelona, al qual van acudir tres noies - a qual més maja- que tot i que no es coneixien gaire encara, van passar un dia arestupendu ballant amb Mr.Cacau, perdent al 4 en ralla i arrabassant xocolata al seu pas. Que en van treure? Doncs bé, van pillar bosses de propaganda, un empatx alucinant i el que semblava començava a ser el principi d'alguna cosa més que un companyerisme filològic. Ts, i que duri, tu. AAh! I això es un poema de la pastisseria Monrabà de Lleida.

Xocolata, salut i rialles

Xocolata, si sabessis
el que jo sento per tu,
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.

I aquesta cosa que sento
l’arrossego de petit,
que preferia menjar-te
més que no pas llepar-me el dit.

I quan era criatura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada dia per berenar.

Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís,
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.

Mai no n’he perdut les ganes,
tant és ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.

Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i tururut!

Hi ha doping de moltes menes
-n’hi ha per a grans i per a petits-,
però si ho fas amb xocolata
fins i tot podràs llepar-te els dits.

Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicció:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.

Hi ha metges que la prohibeixen,
d’altres diuen que és pecat,
però de totes maneres és bona,
tant amb dolç com amb salat.

Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per a mi és amb els dolços
que té més bon paladar.

Fem treballar la memòria:
ja en un temps ben antic
servia de cobertura
per a la coca i el pa de pessic.

Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.

Com t’estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga’m Déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.

http://w3.bcn.es/ab/asia/agenda/controller/0,2314,1653_1800_2,00.html?accio=fitxa_ag&idActe=99400163928

Jo, tu, ell, ella i el de més enllà

2007-10-15T21:29:00.000+01:00

Hi ha gent que diu que les casualitats no existeixen, diuen que tot està condicionat, són deterministes. N’hi ha d’altres que, al contrari d’aquests, són nihilistes.

Doncs bé, jo crec en el determinista, és a dir, crec que tot ve determinat per alguna cosa.

Posem un exemple: diem “casualitat” quan ens trobem pel carrer a una persona sense haver-ho previst. Doncs, en aquest cas, ens hem trobar perquè cadascú de nosaltres ha sortit a una hora determinada, ha sofert X incidències, i llavors hem coincidit. Llavors diem “Ostres, quina casualitat!”, doncs no, això se’n diu desconeixement.

Tornant al tema, els nihilistes diuen “somio en no somiar”. Bé, doncs realment és una gran capullada ja que és totalment inevitable. Tothom somia. I és que somiar ajuda a definir què és el que volem i com ho volem.

Aquesta actualització té només com a objectiu obrir els ulls a aquells i aquelles que diuen que somiar és dolent. Sí, és una putada, ja ho sé, ara, somiar et porta a un món fantàstic on els somnis són prodigiosos.

Tardor, o Síndromes vàries

2007-10-08T18:10:00.000+01:00

Gent, ja ha arribat la tardor. Això vol dir: olor de pluja als carrers, canvis de roba a l’armari, nous cicles per començar, i nous objectius. Síndromes postvacacionals, últimes festes estiuenques, més estrés, més gent (i menys també) horaris impossibles, a vegades les mateixes rutines, a vegades les mateixes bronques.. fins i tot, a vegades, les mateixes frustracions.
I ara, què? QUÈ? , amb majúscules
(No tot deu ser dolent, oi? per força ha de tenir algo bo....)

Autumn Song, dels Manic Street Preachers

Ah, i una curiositat: He trobat l’homònim d’aquest blog en castellà. Es diu Sueños Efímeros http://sueniosefimeros.blogspot.com/ i és d’un paio argentí força volat però que no ho fa del tot malament. Mira, un extracte:

ABECEDARIO: Austeros acróbatas aullaron anoche. Bailaban, bebían, bostezaban. Caidas constelaciones cubrían cien cocodrilos. Dentro del delantal dorado: elefantes erguidos, focas furtivas, gatos guardianes. Había hombres honorables. Incesto inequívoco. Juntaban jodidos jacarandás, kilos. Lugares lúgubres, llave lluvia. Mañana me mato, mañana. Nunca nos negamos. Ñoquis! Operaciones opacas, perdieron paciencia ¿Quienes? Recatadas respuestas reinaban. Sabiamos salir sobretodo soltando siempre sus sátiras, transpirando. Unicos uniformes untables. Volvieron volando vacíos: Walter, Ximena y Zaballa.

(propietat intelectual de sueniosefimeros)

Solitud

2007-09-30T18:36:00.000+01:00

Solitud, una vella paraula que de sovint ens passa pel cap. I diem “es que estic sol al món”. Mentida. Llastimosament és impossible estar sol al món.

M’agradaria, algun cop a la vida, provar la sensació d’estar totalment sol sobre la capa de la terra.

Estaria perdut? No, jo crec que no. El fet de poder fer el que en doni la santa gana, és a dir, crear la teva pròpia constitució.

Quan vols estar sol, què fas?

Doncs creues els dits...

Comptes a 10...

I...
DESAPAREIXES!

Burning Man Festival

2007-09-21T22:50:00.000+01:00

Burning Man Festival. Que és?

Es el nou festival per als utòpics del món sencer. L’Eivissa hippy dels 70, vaja. Es veu que durant una setmana a l’any es crea al mig del desert de Nevada un moviment d’art i alliberació absolutes per als bohemis i allí cadascú va al seu rollo: És un festival que aposta per la lliure expressió personal i el respecte absolut per als altres, els seus gustos i les seves idees. Defineix la solidaritat com a estat natural de l’ésser humà. I un dels seus lemes és: no vinguis a mirar, sinó a participar, a desenvolupar la creativitat personal. Els dos elements bàsics d’aquest festival únic al món són el desert, per començar de zero, i el foc com a símbol de renovació personal.

Black Rock City és l’única ciutat de més de 40 mil habitants que no surt al mapa. I només existeix del 26 d’agost al 2 de setembre. Des d’Europa has, com a mínim, de fer dues escales d’aeroport, llogar un cotxe, aprovisionar-lo per a sobreviure un a setmana al mig del desert i creuar l’estat de Nevada. El desert de Black Rock ha estat identificat pel National Geographic com el lloc més desolador dels EEUU. En paraules de Carlota Nelson: “una planícia brutal i apocalíptica, amb vents de 120 quilòmetres per hora i tempestes de pols alcalina”. Hmmm. Suposo que tots els participants assumeixen qualsevol risc d’accident o fins i tot de mort.

Total, que a finals d’agost es crea, del no res, la ciutat temporal de Black Rock en una planícia on no hi ha vida vegetal, ni tan sols s’hi poden trobar insectes. De fet és un model utòpic. No s’hi compra ni s’hi ven res; al Burning Man els diners perden tot el seu valor. Guanya l’economia del regal i l’intercanvi. Aquí només interessa l’autosuficiència, la responsabilitat, la cooperació i no deixar ni rastre un cop acabat el festival.

I clar, no hi ha autopistes ni semàfors, ni tendes, restaurants o hotels. Ni sous, ni hores extres, ni empleats. Els seus habitants reneguen de les marques i les jerarquies. Només es disposa dels serveis bàsics, correus, missatgeria, un hospital i il·luminació elèctrica. Tothom es voluntari. Un dels seus fundadors deia: “Si això fos un altre lloc de consum, no portaria a res. Només ens donaria ansietat. El que volem es demostrar que es pot crear una experiència sagrada sense recórrer a un dogma o una ideologia.”
Però el Burning Man es molt més que una comunitat temporal. Es un espai dedicat a la creació artística, on no hi caben ni col·leccionistes ni museus. Un dels objectius del festival és democratitzar l’art. Per què l’esperit creatiu rau en l’essència de tots els éssers humans.

www.burningman.com
Va, qui m’hi acompanya l’any que ve?

La vuelta al cole!

2007-09-17T20:39:00.000+01:00

Seh… Sant Tornem-hi. La rutina. Llevar-se aviat. Mal de cap als matins. Calor als migdies i son a última hora.

I és que els professors tenen un humor de la hòstia. Com que ens estimen tant a primera hora del dilluns fem castellà, per començar la setmana calentets i tal...

I el problema és que jo fa 2 setmanes deia que tenia una mica de ganes de tornar a començar... mira que sóc burro... amb lo bé que es viu estant de vacances (panxing + ordinador + platja/piscina + sortir amb els amics).

Però una cosa sí que és ben cert: tornar a començar implica tornar a fer també algunes coses que t’agraden (reunions a les 21h, reunions d’alumnes, discutir amb professor perquè parlin català...).

Post curt, però amb un missatge clar.

Tornar a l’escola és un pal.

Vinyes verdes vora el mar...

2007-09-09T22:10:00.000+01:00

I en temps de verema...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep M.ª de Sagarra

PD: diguem-ho en xifres: 13 people x 9 hours= 8500 kg. Wao. 5 days left!!

Música?! Impresionants coincidències.

2007-09-02T22:07:00.000+01:00

Test alternatiu de música, que em va fer gràcia i aquí està:

INSTRUCCIONES:
Pon tu reproductor de música en aleatorio, dale a la siguiente canción en cada pregunta.
Usa el título de la canción que salga como respuesta.

¿Cómo me siento hoy?

Canço de bressol – Pau Alabajos

Ves tu a saber, potser em vindria bé una abraçada.

-¿Llegaré lejos en la vida?

Viento de libertad – Discípulos de Otilia

Aquí és quan es veu una foto meva creuant els dit.

-¿Cómo me ven mis amigos?

Herriak Du Hitza – Betagarri

Ehem... anem a buscar que coi vol dir això... (Si més no lo d’Herriak deu ser pel flog). Doncs no, vol dir més o menys “Terra de la paraula”.

-¿Dónde me casaré?

Different World – Iron Maiden

xDD, això vol dir cementiri, oi? (qui m’ha d’entendre ja m’enten...)

-¿Cuál es la canción de mi mejor amigo?

Dos Alpargatas – Marea

Ah! No ho sabia!

-¿Cuál es la historia de mi vida?

Intifada Catalana – SKAFAM

Ehem... sí, però sense armes.

-¿Cómo es el instituto/colegio/universidad?

Hertzainak-Eh Txo! – Betagarri

Aquí ja no m’atreveixo a buscar què coi vol dir...

-¿Cómo puedo ir por delante en la vida?

Be your God –

Missatge captat senyor meu xD

-¿Qué es lo mejor sobre mí?

Fabià – Lluís Llach
http://www.trovadores.net/nc.php?NM=3359 (El Llach és homosexual, jo no, per tant potser hauríem de canviar el títol de la cançoneta.

-¿Cómo vas a ser hoy?

Cançó XXI – Feliu Ventura + Lluís Llach

Ah!!

-¿El plan para este finde?

Min Hau – Berri Txarrak

“Aquest dolor” això és el que vol dir... carai... jo m’ho he passat bé...

-¿Qué canción describe a mis padres?

La Estampida – Ska-p

XD què bo! XD xDDDDDD

-Y a mis abuelos?

When the Sun goes down – Arctic Monkeys

Joder... el putu títol encaixa...

-¿Cómo va mi vida?

Últim Tirabol – Brams

Ehem... no sóc suïcida (bé, en realitat sóc del Club)

-¿Qué canción pondran en mi funeral?

Cançó de Bressol – Obrint Pas

a) No! OP no!

b) Jo no tindre funeral!

-¿Cómo me verá el mundo?

Hey Now Now-

Val·le T_T
-¿Tendré una vida feliz?

Valentine –

????
-¿Qué piensan en verdad mis amigos?

Lo meu poble – The Companys

La interpretació la deixo per la gent de lleida ;)

-La gente me desea secretamente?

La Dona – SKAFAM

( i quina d’elles?? :P) xD (putes coincidències de cançons)

-Cómo me puedo poner contento?

Verde - Betagarri

Huas, huas...

-¿Qué debería hacer con mi vida?

Sarri Sarri – Kortatu

Ehem... no.

-¿Tendré hijos?

The 32d December – Babyshambles

Això vol dir que no, oi?xD

-¿Un buen consejo para mí?

Brindis –Brams

D’acord, missatge entes senyor reproductor de música!

-¿Mi canción para bailar?

No te pares –SKA-P

La mare que em va! Com pot ser que coincideixi¿?!

-¿Cuál creo que es mi canción?

Your Kisses Are Wasted on me –The Pipettes

Ah, avui me n’entero!

-¿Cuál es mi canción según los demás?

The Song is Over – The Who

Mmm, la vida és molt llarga, i encara em queda molta vida!

-¿Qué clase de hombres/mujeres me gustan?

Mirando al cielo – Fito i Fitipaldis

Mmm, i les que fan castells al vol també? Que algú m’ho aclareixi, si li plau.

PERDÓ, HO SENTO, JA SÉ QUE ÉS LLARG! :$

Viatge a Mallorca

2007-08-26T23:05:00.000+01:00

Dia 12 d’octubre 91

De bon matí ens hem aixecat tots tres: La nit abans vam deixar quasibé les maletes fetes i avui hem acabat de recollir.
A l’Ares li hem post mitja pastilla en un vas d’aigua perquè no es maregés pel camí. Quan tot ha estat recollit, hem passat pel celler i hem anat a dir adéu als padrins. Després hem continuat cap a Barcelona i hem arribat al Prat a les 12 menys quart.
Primer hem anat a aparcar el cotxe. Hem trobat un carret, hem posat les maletes i hem entrat al vestíbul de l’Aeroport.
L’Ares ja s’ha quedat parada en veure que les portes s’obrien soles. De seguida hem anat a buscar la tarja d’embarcament i deixar les maletes. Per la nena tot és nou, la cinta que s’enduu les maletes, les escales mecàniques, tanta gent que va i ve, i no vol deixar el carret en tota l’estona.
Finalment, hem agafat les coses i hem passejat per la banda de les pistes. L’Ares, no deixava la seva pepona en tota l’estona, i de lluny, feia gràcia veure com una nena tan marreca, estava tan absorta per tot.
Ens hem dirigit a la nostra porta d’embarcament, hem pujat a l’autobús i a l’avió. L’Ares saltava de contenta, i reia tota l’estona.
A dalt de l’avió, estava molt contenta i ha comprés que s’havia de posar el cinturó de seguretat sense enfadar-se. El vol ha estat curt i bo, i quan semblava que estava una mica preocupada perquè no es podia bellugar ja hem aterrat a l’illa...

Propietat intel·lectual d‘Àngels Missé Ferran.

Jo es que em parteixo llegint això, XD

Vull somiar

2007-08-20T19:08:00.000+01:00

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d´un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.

Tot el que m´heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m´empeny a cantar.

No em vull negar
a cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d´un temps
tan lluminós com els colors
que dibuixen l´arc que em tensa
tant el temps com l´esperança.

No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.

L´arbre de meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m´acull dia i nit.

Cap vell encís
no m´és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.

Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Cap vent no estimaré
com el gran vent que m´empeny
ver l´horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.

Pobres atribolats
plens de desfici i d´"estrés"
on anireu quan arribeu
al trist enlloc que entre tots heu creat.

Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.

Vull somiar
el meu demà
ple de la força
i el goig d´estimar.

Cançó: Vull somiar el demà, Lluís Llach

Vull somiar el demà, sense cap nosa que m’impedeixi avançar.

Vull que els meus somnis es converteixin en realitat, sé que és impossible.

Vull somiar que el dia de demà seré lliure, i per tant deixaré de ser un esclau més.

Vull somiar que tots els mals desapareixen.

Vull somiar que tothom és feliç.

Vull somiar que tu, sí, tu, el que ho estàs llegit, siguis feliç.

Història d'amor

2007-08-14T22:44:00.000+01:00

Aquesta es una història d’amor. Jo buscava unes sabates... Necessitava caminar sobre uns tacons que em fessin sentir segura mentre caminava per la vida. Trepitjar fermament sobre l’asfalt, castigar el sòl amb el ritme dels meus turmells. Necessitava unes sandàlies amb auto-estima, exacte. D’aquelles que te les cordes, i tot és fer el primer pas i saps que ja no et podrà aturar res, perquè ets la millor, la més perfecta. Segur que la majoria de les que llegiu aquest article sabeu de què estic parlant. Coneixeu aquesta sensació, també l’heu sentida.

Així doncs; aquesta era la meva nova MISSIÓ(dos punts): Aconseguir unes noves sandàlies blanques, de tacó ample, d’uns cinc centímetres, de punta arrodonida, per lligar al turmell, que deixessin el peu nu però a la vegada cobert. Sense acabats de xarol. Sense pedreria. Perfectes per lluir a l’Apolo o la Razz, però que també fossin portables a la platja. Màxim dos-cents euros. Sense escollir marques.

Molt bé. Un cop sabia el que volia, vaig començar a emprendre la meva recerca per les sabateries de la ciutat. Direu: impossible... si no són unes Manolo Blahník; però buscant als llocs correctes, estava segura de no endur-me una decepció.

L’endemà de decidir el meu nou objectiu, em vaig llevar aviat i vaig fer una llista mental de les botigues més aptes. A la primera hi vaig trobar vuit parells que reunien algunes de les qualitats requerides. Vaig anar descartant. Al cap de dues hores, només em quedava un parell a les mans, però no m’acabaven de convèncer. Massa suaus. Em començava sentir frustrada. Vaig recórrer dues botigues més abans d’anar a dinar, absolutament ressentida i enfadada contra el món sencer.

A la tarda vaig anar a Lleida. En la primera botiga que vaig entrar, no m’hi vaig quedar ni un quart d’hora. En la segona vaig aconseguir reunir cinc models més o menys presentables, però havien esgotat el meu número. Una frustració aguda em va pujar pel coll i se’m va instal·lar a la gola. Amb una veu esquerdada, li vaig demanar a l’Àngels: Marxem. Però no em volia rendir. M’hi negava. Desesperançada em vaig resignar a entrar a una última botiga, convençuda que no hi trobaria el que buscava.

I m’equivocava... Vaig travessar la porta, i de seguida la meva vista la va detectar. La sandàlia perfecta. Però com en totes les històries d’amor, abans d’aconseguir-la hauria de patir dures proves... Vaig batallar amb tres models horribles i un venedor inepte, abans d’aconseguir acostar-me al meu amor. Eren perfectes. Són perfectes. Encara estic convençuda que són l’obra d’algun déu. Probablement, d’Afrodita. Vaig agafar el model de prova entre els meus dits, amb una reverència i una respectuositat màximes. Amb emoció continguda, els meus dits van recórrer el cuiro suau i emblanquinat, la cinta, el taló. La vaig fer lliscar suaument pel meu turmell esquerre. Una electricitat màgica em va sacsejar tot el cos, i em va eriçar els cabells. Les havia trobat. Ho havia aconseguit.

Ara, mentre escric aquestes últimes ratlles són al damunt de la taula i les contemplo. La seva silueta és perfecta... Segur que aquesta nit somiaré amb elles. Encara conservo al cos la vibració del moment màgic en què les adquiria. Ah, si les sabates fossin orgasmes...

Friks a casa

2007-08-07T23:04:00.000+01:00

L’amic Joan C.S. em passa un vídeo (extret del portat www.curiosoperoinutil.com). Realment quan me’l va passar, abans d’obrir l’enllaç, vaig pensar, “Segur que és una frikada com que m’acostuma a passar”.

Sí, és una frikada. Però per molt normals que puguem semblar (ehem...), jo, si més no, encara tinc l’orgull friki. M’agradi o no, la gent de ciències, tenim un punt (un punt?) de friks. L’orgull de ser del Batxillerat F (Físic?, fabulós?, fantàstic?, fracas?, frikis?).

Aquí doncs, el vídeo que em va passar:

Visca els enginyer que s’avorreixen! Visca! Sort en tenim que existeix gent així ja que sinó el món no seria tant divertit!

PS: Gràcies Joan per ensenyar-me güebs tant friks com aquesta.

PS2: El video mola molt xD!

Eire

2007-07-27T09:15:00.000+01:00

I malgrat la il·lusió, Irlanda no s'oblida!

Recorda'm d'Irlanda,
aquell vent tan blanc,
una estona per veure't
i parlar.

Recorda'm d'Irlanda,
la neu en els camps,
que amaga una terra
tacada de sang.

Ets tan lluny de mi
perdut a Dublín.

Recorda'm d'Irlanda,
el got a la mà,
un crit de revolta
per brindar.

Recorda'm d'Irlanda,
on et puc trobar,
és tot el que vull
per poder-hi tornar

Vaig trobar aquesta cançoneta fa un cert temps navegant de flog en flog, i té, em va agradar tant... Perquè avui fa 2 anys encara devia ser a Irlanda, si mal no recordo... i en guardo tants records!! M’he promès que hi tornaré, (sola o acompanyada, es igual) i tornaré als Cliffs de Moher, i a Cork, i al castell de Limerick i a la fàbrica de la Guinness; i arribaré fins a Galway, Belfast i més enllà... de l’Ulster a Munster, i de Connacht a Leinster, tot i que el pròxim cop no rebré subvenció de la Generalitat!! jeje
Ah, i per si ho dubtàveu, tornaréa submergir-me a l’Irish Sea, presenciaré un campionat de Hurling i tornaré al mític, mitiquíssim Gino’s. És curiós que una de les pizzes més bones que he tastat en ma vida fos a Waterford, oi? O potser no...

[De test en test] i tiro perquè em toca...

2007-07-21T21:34:00.000+01:00

DIVERSES:

* Tinc els ulls de color: verd-marro
* Desitjo: acabar amb les distàncies
* Odio: que em demanin perdo per parides
* Escolto: molta música/a la gent quan parla (encara que diguis que no)/paraules sàvies/a tu si em parles
* Tinc por: a la solitud
* No estic: al cel
* Ploro: quan el món es 100.000 vegades més injust del normal
* Perdo: les ganes de fer coses quan veig que la gent posa pals a les rodes
* Necessito: felicitat a patades
* Dec: a part de pasta a la mare? Doncs: diguem que l’altre membre del bloc ja ho sap (són moltes coses xD)
* Em fa feliç: un somriure, normalment
* Em fa mal: ara mateix la cella dreta (evidentment degut als dos punts)

¿SÍ O NO?

* Tens un diari?: no pas
* T'agrada cuinar?: no ho faig
* Tens un secret que no hagis explicat a ningú? Només un?
* Poses el rellotge uns minuts avançat?: no porto rellotge, i el del mòbil està exacte
* Creus en l'amor?: sí
* Et dutxes cada dia?: sí
* T'agradaria casar-te?: no, bé, en un cementiri xD
* T'agraden les tempestes?: m’encanten

¿ QUI ÉS ?

* La persona més estranya?: tu
* La persona més molesta?: no queda bé dir-ho per aquí...
* La persona que et coneix millor?: aquesta és una gran pregunta
* El professor més avorrit?: el que camina de puntetes xD

¿QUINA ÉS?

* La frase que més utilitzes per msn?: “com estàs?”/”hola”/”dw”
* El teu grup preferit?: m’encanten molts grups, moltíssims
* El teu major desig?: no es diu per aquí

ALTRES PREGUNTES:

* Horòscop: Escorpí
* Color de cabell natural?: marró, no?
* Color de cabell que tens ara?: el mijmo
* Color d'ulls: repetit
* Alçada: osti... ja ho miraré (1.85 aprox... diria)
* Número preferit: 1
* Dia preferit: avui
* Mes preferit: no en tinc cap de preferit
* Estació de l'any preferida: tampoc en tinc
* Esport preferit: futbol NO! En tot cas la F1
* Cafè o te: cafè
* Muntanya o platja: depèn
* Barcelona o Madrid: Barcelona, què és això de Merdid!
* Sol o neu: neu

EN LES DARRERES 24H TU HAS :

* Plorat?: No
* Ajudat a algú?: no
* Comprat alguna cosa?: sí...
* Posat malalt/a?: no... m’he rebentat una cella
* Anat al cinema?: sí
* sortit a sopar?: no
* Dit "t'estimo"”?: sí
* Escrit una carta?: per l’ordinador, sí
* Perdut a una noia?: no... o si... o no...
* Parlat amb algú amb qui feia temps que no parlaves?: sí
* Escrit en una revista?: no
* Establert una conversa seriosa?: sí
* Perdut a algú?: no
* Abraçat a algú?: sí
* Barallat amb algun familiar?: sí...
* Barallat amb algun amic?: no, sí
* Somiat despert?: sempre ho faig...

Durant EL DARRER MES has:

* Plorat?: sí
* Ajudat a algú?: sí
* T'has posat malalt/a?: quasi em moro l’ultima nit d’acampada xD / em vaig partir les cella...
* Anat al cinema?: Sí
* Parlat amb algú amb qui feia temps que no parlaves?: parlat en directe, doncs sí
* Perdut a algú?: joder, això es molt repetitiu!
* Recuperat a algú: no o si...
* Abraçat a algú?: sí

ALGUNA VEGADA PODRIES:

* Menjar un cuc?: sí
* Banyar-te despullat en una piscina?: sí
* Matar a algú? En conec uns quants
* Donar un petó a algú del mateix sexe?: en cas de vida o mort, per gust, no
* Tenir sexe amb algú del mateix sexe: no
* Tirar-te amb paracaigudes?: m’haurien de fer molt xantatge...
* Cantar en un Karaoke?: oi tant!
* Ser vegetarià? No, gràcies
* Robar en una botiga?: no ho crec...

Nominada:

Kaooia (fotolog)

De test en test...

2007-07-16T19:50:00.000+01:00

DIVERSES:

* Tinc els ulls de color: avellana
* Desitjo: que tot s’acabi bé.
* Odio: frustrar-me. il•lusionar-me massa amb alguna cosa que després no surti bé
* Escolto: escolto... a qui m’interessa
* Tinc por: a fer-me vella
* No estic: desperta, relaxada descansada ni d’humor (XD)
* Ploro: mmm potser amb el dolor físic. no el puc tolerar
* Perdo: perdo molt el mòbil i el cacau de llavis
* Necessito: in, inde, independència familiar
* Dec: promeses, quedades i carinyo
* Em fa feliç: descobrir restes del segle IX sota terra
* Em fa mal: els peus. molt, molt, molt.

¿SÍ O NO?

* Tens un diari?: tinc una agenda, on m’ho apunto tot
* T'agrada cuinar?: no em desagrada... sobretot fer madalenes!
* Tens un secret que no hagis explicat a ningú? i tu?
* Poses el rellotge uns minuts avançat?: em sembla que va uns 35 segons avançat
* Creus en l'amor?: sí
* Et dutxes tots els dies?: que dius! amb dues vegades l’any n’hi ha de sobres!XD
* T'agradaria casar-te?: mai dels mais (ehem.. be, en un cementiri...:P)
* T'agraden les tempestes?: sí, si són animades les disfruto molt

¿ QUI ÉS ?

* La persona més estranya?: em sembla que jo U__U’
* La persona més molesta?: la nostra estimada “amiga”
* La persona que et coneix millor?: uf! ni jo sé com sóc, xato....
* El professor més avorrit?: el “Pelucas” s’enduu la palma, de carrer!

¿QUINA ÉS?

* La frase que més utilitzes per msn?: no sé, però la d’alguns és “què tal?”
* El teu grup preferit?: Coldplay, Franz Ferdinand, White Stripes... no en puc dir un de sol, home
* El teu major desig?: Emmmm ser intèrpret a l’ambaixada espanyola (a falta de catalana) al Caire serveix?

ALTRES PREGUNTES:

* Horòscop: Bessons, QUE NO ES NOTE?
* Color de cabell natural?: castany
* Color de cabell que tens ara?: castany amb traces rogenques
* Color d'ulls: saps que et repeteixes?
* Alçada: fa uns mesos 1.63, suposo que continuo iwal
* Número preferit: 11
* Dia preferit: el 29 de febrer
* Mes preferit: l’octubre, potser... ai, ni idea
* Estació de l'any preferida: els solsticis!! (es per dur la contrària eh)
* Esport preferit: natació
* Cafè o te: always tea, please
* Muntanya o platja: Platja amb muntanya, au
* Barcelona o Madrid: Barcelona és una ciutat increïble
* Sol o neu: neu a Baqueira-Beret

EN LES DARRERES 24H TU HAS :

* Plorat?: No
* Ajudat a algú?: weno, consideres l’arqueologia com un servei d’ajuda a la humanitat?...
* Comprat alguna cosa?: bitllets de tren, metro i bus, i un gelat enorme de stracciatella
* Posat malalt/a?: no
* Anat al cinema?: no
* sortit a sopar?: sí
* Dit "t'estimo"”?: no...
* Escrit una carta?: que serveix un mail?
* Perdut a una noia?: i una girafa, també
* Parlat amb algú amb qui feia temps que no parlaves?: això sí
* Escrit en una revista?: sí, però amb boli i al damunt de la impressió XD
* Establert una conversa seriosa?: alguna de curiosa, si més no
* Perdut a algú?: ja t’ho he dit abans, que no m’escoltes??
* Abraçat a algú?: hmm, sí.
* Barallat amb algun familiar?: amb massa freqüència
* Barallat amb algun amic?: no
* Somiat despert?: osti, sí. Tot el dia als núvols, estic...

Durant EL DARRER MES has:

* Plorat?: no
* Ajudat a algú?: espero haver servit d’ajuda
* T'has posat malalt/a?: JO no
* Anat al cinema?: Em sembla q l’última q he vist ... fa molt temps, d’això
* Parlat amb algú amb qui feia temps que no parlaves?: ah, doncs sí
* Perdut a algú?: em sembla que sí
* Recuperat a algú: també
* Abraçat a algú?: ahà

ALGUNA VEGADA PODRIES:

* Menjar un cuc?: hauria d estar molt desesperada....
* Banyar-te despullat en una piscina?: de fet m’encantaria
* Matar a algú? possiblement, i sé d’alguns que s’ho mereixerien juju
* Donar un petó a algú del mateix sexe?: cla
* Tenir sexe amb algú del mateix sexe: sí
* Tirar-te amb paracaigudes?: està dins de la meva llista de coses a fer abans de morir :P
* Cantar en un Karaoke?: i no seria la primera vegada
* Ser vegetarià? weno.. temporalment... per què no?
* Robar en una botiga?: de moment estafo als FGC picant amb bitllet d’1 zona i ja em poso prou nerviosa!!

NOMINATS:
Com que els Filcats ja m’han nominat.... nominaré la tribu de suïcides, au!
-Bernat Bombi
-Maiol Sanauja
-Tatiana Dunyó

Com una cloïssa

2007-07-05T23:32:00.000+01:00

Em presento, sóc una cloïssa (almeja, vulgarment dit). Visc al costat d’una roca situada en una petita platja (fastigosa, tot s’ha de dir) situada a la gaia vila de Sinera, davant l’estació. La meva vida es força rutinària...

Quan vaig néixer, el meu estimat pare em va inculcar la frase “avorrit com una almeja” i aquí estic fent honor a la frase. Un any té 365 dies, cada dia té 24 hores, cada hora té 60 minuts i cada minut té 60 segons. En total són 31.536.000 segons que em passo quiet, sense moure un dit (és clar, no en tinc) ni moure una parpella.

Ara tinc 24 anys, és a dir, vaig néixer el 1983, per ser exactes el 14 d’agost. Porto 24 anys fent de cloïssa i ja n’estic fart, el meu pare, que té 78 anys encara segueix treballant i no n’està cansat. Jo sí, molt, fart de ser almeja.

[...]

Avui he decidit que deixo la feina, no vull ser més cloïssa, ara m’agradaria ser un musclo. La seva vida és més animada, el color regne en la seva vida. Heu vist les seves valves? Negres, brillants, precioses.

[...]

La vida de musclo també és avorrida també. Ja ho deia “avorrit com una almeja”, per què carai he de ser una fastigosa cloïssa?

Test de Música

2007-06-27T22:07:00.000+01:00

º Cançó que et fa riure: Somriure de Feliu Ventura i Holding out for a hero (no se l’autor.. saps aquella que surt al final de Shrek 2? Pues eso)

º Cançó que t'anima: Wild side de Lou Reed

º Cançó que et recorda a una persona que estimes: Mediterráneo del Serrat

º Cançó que et recorda a un ex: El gato que està triste y azul de Roberto Carlos (això no hauria d’haver dit...)

º Cançó que t'hagués agradat escriure: Walking Away de Franz Ferdinand, per exemple

º Cançó que et fica nostàlgic: 20 de abril de Celtas Cortos

º Cançó que et recorda l'adolescència: Lola de Pastora i Complainte de la Butte, de Rufus Wainwright

º Cançó que t'agrada d'un artista que odies: Moriria por vos, de Amaral (no els k ls odii, pero no molen tan com d’altres)

º Cançó que admetries que t'agrada però patint vergonya: Wala... weno va: Idiota de Nena Daconte xd U_U’

º Cançó que t'agrada la lletra: Killing me softly de Roberta Flack (perdona’m, Xum, Yellow de Coldplay TAMBE)

º Cançó amb la que t'agrada despertar: Bohemian like you dels Dandy Warhols, o I’ts a beautiful day de U2 (perfavor, pronuncieu [youtwo] i no [udos] !)

º Cançó que et recorda la teva infància: Ja està aqui, ja arriba Arale.. tinquitintitntintiiin oh que bèee... poder jugar al sol, lalalalaa XD

º Cançó que et fa pensar en les vacances: Me gustas tu, de Manu Chao

º Cançó que et recorda als teu millors amics: Wonderwall d’Oasis, of course, i Me equivocaria otra vez, de Fito

º Cançó que et fa plorar: Jo aquestes coses no les faig, pero recordo haver-me emocionat amb Arenas de Soledad de la peli Habana Blues

º Cançó que et fa pensar en la teua soledat: you've got a friend, la versió de Cat Stevens. (helenot, pensem iwal!)

º Cançó que t'agrada cantar: Qu’elq’un ma dit (s’escriu aixi??) de Carla Bruni, The Blower’s Daughter de Damien Rice

º Cançó que descriu el teu estat d'ànim en aquest moment: Como lo tienes tu, Pereza

º Cançó que odies: Dosed, dels Red Hot Chili Peppers. Em va agradar tant, que despres no me la podia treure del cap...

º Cançó que escoltes ara mateix: euh... Streets of Philadelphia ai no ke s’acaba d’acabar. Ara mateix sona algo de Richard Ashcroft... Bitter Sweet Symphony.

Doncs.... no mha quedat tan INDIE com aixó, oi? que us esperaveu? en fi... visca les actualitzacions quan tens poca cosa millor a fer!! i de propina...

Brother, The Organ

LP

2007-06-22T00:00:00.001+01:00

L’LP girava. La música sonava sense parar. El volum no permetia que se sentís res més. Una noia, morena, amb el ulls verds, caminava per la sala d’estar. El seu rostre reflectia impaciència, la seva orella restava enganxada al telèfon mòbil. Caminava per la sala neguitosa, mentre sostenia amb la mà dreta un cigarret. No parava de cridar, la música alta feia que no se sentís ni a ella mateixa.

Mentre ella parlava, a l’altre punta de la ciutat, un noi, alt, prim, ros, d’ulls blaus estava assegut al sofà. Ell també tenia el telèfon a l’orella. La diferència és que ell no estava escoltant música. Aquest noi, tot s’ha de dir, era un gran aficionat a la música. Tenia discografies de centenars de grups, tots ells desconeguts.

Mentre parlaves, a les 23:54 de la nit, del cel en queia aigua, grans gotes. Estava tot fosc, només hi havia la llum dels cotxes i els llums de les cases. Era dijous.

De sobte, la llum se’n va anar i van quedar els dos a les fosques. La noia, fumant, continuava parlant però aquest cop sense música. Les seves paraules es podien entendre:

- Sí, signifiques molt per a mi. Això no vol dir que no et pugui esbroncar, almenys quan sé que tinc raó!

Ell estava allà immòbil. Suant. Escoltant, amb una llàgrima a la galta. Una llàgrima de dolor, de dolor emocional. De saber que l’has cagada i no saps com collons arreglar-ho. Tot i així intentava fer passar el temporal...

- Sí, ho sé, l’he cagada. Ho reconec. T’estimo. Sense tu no soc res, no soc persona, no soc humà, t’estimo.

Ella, tot allò ja ho sabia. Necessitava escoltar com el noi reconeixia el seu error, com deia que ho sentia.

- Sé que aquest cop t’he fallat noia, però et demano milions de disculpes, perdona’m.
Ella, aquest cop amb una llàgrima, més relaxada, va dir-li que sí. Que el perdonava i que ella també l’estimava. Això sí, va demanar-li que no es tornes a repetir.

De sobte la llum va tornar, ella va fer un bot. Ell va quedar il·luminat. La música continuava sonant...

Thank you

2007-06-15T12:20:00.000+01:00

Pels que tenen un michelín al nas
Pels que fan crits de gos atropellat
Pels que a les manifestacions feministes es donen la mà amb les amigues
Pels que tenen un cor enorme
Per tots els proletariets i proletarietes
Pels qui tenen contractes pendents de signar
Pels mussols que no estan sols
Pels que tenen fretet als ulls
Pels que canten Pau Alabajos amb tanta passió
Pels que salten tanquen i es mengen valles
Pels que canten sobre “En Calcetes” i pels qui ballen exaltats
Pels qui toquen el trombó de Dr. Calypso
Pels qui tenen pocs escrúpols i bona mà a la cuina
Pels que volen beure vi de gel!!
Pels que defensen la D.O. Penedès i Costers del Segre
Pels qui demanen caixes de producció pròpia
Pels que en tenen així perquè de l’altra manera cauen
Pels fans de Pauleta Ros
Pels oi, oi, oi , oi!!
Pels que volen fer una visita al Cau Ferrat
Pels amants de la Uve, Maria!!
Pels amants dels prepúbers
Pels que em protegeixen a les manis quan s’ha de còrrer molt i molt!
Pels que s’aventuren a la Zona Hermètica sabent perfectament el que hi trobaran
Pels que proposen fer guerres de dutxes i ho acaben fent
Pels que ploren a les 12 pel mòbil i necessiten consol
Per les “vecinas”
Pels que decideixen menjar-se la xocolatina
Pels que intenten donar pel cul a les monges (amb perdó)
Pels que em deixen el mòbil sec i xuclat
Pels qui estimen lo nord-occidental
Pels qui e fan un lio entre el Pallaresa i el Ribagorçana
Pels que em truquen durant dos hores seguida
Pels que no tenen tan temps per a tu com voldries
Pels que fan preguntes sociològiques
Pels que m’han iniciat en el culte INDIE
Pels que posen noms de polítics a certs animals
Pels que volen tornar a Irlanda
Pels que s’emocionen amb els mítings d’ en Sabatetes
Pels que fan un servei a la ciutat quan s’avorreixen
Pels que m’han dit cuc durant 18 anys
Pels que m’acompanyen a la Rosaleda quan ho demano
Pel que m’amaguen al Càmping de Sant Llorenç
Pels que canten tot el dia The Killers
Per les famílies interracials
Pels que em fan fer de Cor a les tragèdies gregues
Pels que “el diumenge a les 5 te passo a buscar!!!”
Pels que se saben la de “Sant, sant saaaant, sant es lo sinyor, déu de l’univeeers”
Pels que a la de tres, a terra
Pels que són palduts
Pels que em van ajudar a fer la diadema de “Lamu”
Pels que tenen com a mite eròtic al Hideki (eh, Yue?)
Pels que tararejen “el gato que està triste y azul...”
I, potser, fins i tot, pels que es queden a les tendes de campanya privades...
Per tots els que se sentin aludits, GRÀCIES.

Thank you d'Alanis Morrisette en la versió acústica. (la original no està malament, però es molt antiga)

19 estirades d'orella

2007-06-11T21:46:00.000+01:00

I què puc dir? Doncs suposo el que es diu sempre, ara, s’hi pot posar humor, ho intentarem...

Avui fa 19 segles, ai perdó, 19 anys (que més o menys ve a ser el mateix) va néixer, si no vaig errat, i no hi vaig, a Lleida (Lérida pels espanyols) una noia, noia? Sí, deixem-ho en noia, un pèl rara. Ja diuen que en la varietat. Sort que és diferent a tothom perquè sinó seria avorrida.

Dinou anys més tard està immersa, com tots, en unes horribles (fastigoses, pudents, vomitives) setmanes d’exàmens. També té nassos que just el dia de l’aniversari hagis de fer un examen ehhh...

En una residència eclesiàstica (quina por) tancada, estudiant llatí, segur que morta de fàstic es troba ella. Amb el seu encens encès, llegint i apuntant i traduint. Per cert:

Ja li vas dir a la monja que jo volia una samarreta amb la cara de Jesús estampada? Espero que sí ¬¬ Tornem al tema. És molt llastimós que les senyores monges no vagin disfressades.

Continuem, encara recordo el dia que t’intentava convèncer que et fessis un maleït bloc i finalment vaig acabar dient que en féssim un els dos. La qüestió és que et vas fer un bloc. I ara, fa poc un altre, el nostre estimat Club del Suïcida, avui t’has lluït eh!

Què més puc dir? Que el teu humor és genial, i vaja els tòpics de sempre que em sembla que no cal repetir més cops.

Que hi ha més d’una oportunitat a la vida, suposo que ja saps perquè ho dic.

Que el nom del grup és molt maco (h) xD

Que em canviïs el nom de l’agenda del mòbil, que fot pena.

I que segueixis sent com ets ara durant molts molts anys.

Història a quatre mans

2007-06-06T17:07:00.000+01:00

Hi havia una vegada un ocellet que vivia al roure de l’entrada de la Facultat de Lletres.. Molt sovint li agradava treure el seu caparró del niu per veure els filòlegs. Veia els típics que es liaven porros a l’hora del pati.. i els empollons a la biblio, joves i vells, profes i alumnes....
Pero encara no sabia volar. Resignat per la seva impotència es posava a piular amb força, i un bon dia un borratxo que passava per allà el veié i el ficà a la seva ampolla....
Piu el pardal es va omplir d’emoció, tot pensant: -Teletubbielàndai! Soc a Teletubbilàndia! Ara veure la Lulú.. i volaré dins al barret del Dipsy.. i faré cuses amb el patinet de la Po! – esclar, ho deia perque l’ampolla era de vidre verd, com la gespa dels Teletubis....
El pobre pardal, amb la borratxera que portava a sobre, perdia el món de vista, fins al punt d’imaginar-se totes aquestes fantasies. Quan el senyor professor David Roas arribà al seu despatx, amagà l’ampolla amb en Piu el pardal a dins i mig marejat en un calaix....
I va pensar: -Mira que be! Ja tinc sopar avui!- Va obrir un altre calaix i tragué una altra ampolla, aquesta vegada plena d’un líquid vermell i espès. La destapà i en va beure un glop a morro. Un filet de sang li baixava per la comissura del llavi. En aquells moments se li van tenyir els ulls de malvestats, temences, perfídies, i, fins i tot, sadisme...
El líquid rogenc li va recórrer per tot el cos fins que quedà estabornit al terra. Piu el pardal continuava piulant dins l’ampolla del calaix. En aquell moment el senyor professor Pere Ballart arribà al despatx....
Havia arribat tot agitat, corrent pels passadissos, fins que hi va arribar. Venia amb tanta pressa perquè havia quedat amb Mr. Roas.. perque el volia violar. Si, ho confessava. Aquell home canut, desdentegat, i les Converse vermelles el posava.... brbrbrbr!!! I aquelles ulleretes rodones amb les samarretes de propaganda de l’Estrella Damm sobre el pit musculat... en Ballart no ho podia reprimir. El va recollir de terra i l’estirà sobre la taula...
Així que no s’ho pensà dos cops. Va tancar la porta amb clau i va començar la seva feina. 1r de tot, va agafar els seus apunt i va començar a analitzar poesies; “sense literatura prèviament, no es va enlloc” va pensar. Quan acabà, s’abalançà contra Mr. Roas i el començà a despullar ferotgement...
S’hi va estar ben bé quatre hores, fins que se li va encetar la pell de les cuixes. Quatre hores bestials, animals, sodomitzant-lo amb bogeria i luxúria, suats, com a bèsties.. Quan es va retirar, estava esgotat... no podia ni respirar, no li quedava alè. Va deixar-lo (estaven damunt la taula del despatx) i es va asseure a la cadira, no sense abans tornar a posar-se els bòxers (regal de la seva mare per Nadal)
Toc toc! Toc toc toooc! La porta encara era tancada amb clau, algú picava amb força. Portava més de 5 minuts trucant i cridant: Sr. Ballart! Mr. Roas!! Peró ningú contestava. Al cap de poc, en Mr. Roas, tot marejat i desorientat es va aixecar, i com que tenia els pantalons abaixats es va fotre una galeta al terra.

TO BE CONTINUED?

Tamariu

2007-06-03T15:47:00.000+01:00

Ens llevem tard, a les 9:45h. Entre mandrejar i agafar la roba, necesser i tovallola per la dutxa ja són les 10.

Un cop dutxat arribo a la tenda. Estan tots a fora. Agafo la maleta i dins d’ella busco les galetes. Vist que ningú en vol n’agafo de les de “Dinosaures” ja que el paquet de “Maria” no es pot tancar.

A les 11h en punt sortim del càmping (on hi deixem tot menys les bosses) i ens dirigim cap a la platja. A la platja comencem el Camí de Ronda.

Aquest camí, totalment indicat i sense possibilitat de pèrdua, va pel costat de barrancs preciosos. El trajecte dura aproximadament una hora.

Ara estem en una cala molt petita.

La divisió de gent és si més no, graciosa. Per una banda hi ha els dos professors, els dos amb banyador i molls. Per l’altre hi ha 3 de les persones amb qui m’hi parlo més. La resta estan allà apalancats, parlant en castellà.

Me n’adono que no hi pinto res. Els meus lligams amb la que gent que ha vingut, excepte amb en Codin’s, són total i absolutament nuls.
Amb la majoria d’ells no m’hi he ni saludat. I podeu pensar:

- Que asocial que és en Bernat.

En serio, si us els presentés canviaríeu d’opinió.

I em deixava l’altre banda de gent. Aquesta banda està formada per dues persones: jo i el meu ego (eh Joan xD),

Estic assegut amb una llibreta, escrivint mentre m’esquitxa l’aigua.

Suposo que tot això ve derivat de més enllà.

[Aquí hi va una part que m’he auto censurat fent propaganda antialcohòlics baratos]

I mentre intento plasmar les meves idees al paper sento les onades que em recorden la meva terra, Sinera.

La diferència: Aquí no hi ha cotxes, no hi ha propaganda electoral, no hi ha obres, ni problemes.

Aquí hi ha onades. Pedres rodones, penya-segats, també hi ha els meus dilemes, les meves filosofades a gran escala.

La reflexió que em faig sobre si algun dia la felicitat regnarà per sobre de tot. Si deixarà d’haver-hi gent pobre.

Més que això el que em pregunto és:

- Què carai faig a Tamariu?

Fer passar les hores com puc, així de simple és la resposta.

- I per què ho faig?

Explicaré amb tot detall el pla d’avui dijous 31. Copiaré el que posa al paper que ens han donat.

• Sortida del Càmping Tamariu a les 11h: excursió pel Camí de Ronda, visita a Cala Padrosa, dinar lliure a la platja.
• Sortida de Cala Padrosa a les 16h: tornada pel Camí de Ronda fins al càmping.
• Trobada a la piscina a les 21h: tutoria i organització de les activitats del vespre.

L’últim punt es pot resumir en:

• A les 23h fora del càmping. No feu soroll.

Organització activitats vespre ... ja ho podeu imaginar.

Això és el pla del dia. Simplement això.

Sempre em queda tancar la llibreta i connectar-me a l’MP3.

Animal de companyia

2007-05-30T22:46:00.000+01:00

El meu animal de companyia es un polític. No en diré el partit per a major alegria dels seus detractors. No estaria de més aclarir que no ho tinc per costum, pero aquesta vegada m’ha tret de polleguera insultant públicament i descaradament un càrrec públic. Així doncs, no m’ho vaig pensar dues vegades: El vaig convidar a prendre un cafè –va ser un esforç colossal dirigir-li la paraula, ni us ho imagineu...- , li vaig tirar dins la tassa unes pastilletes aprofitant un moment de distracció, i el vaig convèncer perquè pugés a la meva limusina.

Per als morbosos, diré que no el tinc torturat en una gàbia amb barrots (a saber el que s’imaginaven alguns depravats), senzillament s’està a la saleta del meu àtic, amb un morrió de color rosa. Només l’obligo a veure els seus propis i vomitius discursos, que deixa anar davant de qualsevol micròfon, i que he tingut la cura de gravar prèviament. Déu n’hi do, no me’n saltava ni un... L’únic inconvenient es que amb el morrió rosat només pot alimentar-se a través d’una palleta. Espero que no el molesti gaire.

Oh, potser us ha sorprès aquesta rotunda afirmació, potser us ha deixat una mica descol•locats,... ja he avisat de que no es una cosa usual en mi, però és un avís en general. Compte, polítics de tot lo món: deixeu de barallar-vos per la vostra nòmina i comenceu a treballar conjuntament per al bé de tots...

Somni Prodigiós

2007-05-26T12:00:00.001+01:00

I per fi un somni prodigiós...

Et lleves un matí. Tens son, per variar. Baixes fins la cuina a endrapar quelcom. Et rentes la cara.

Camines fins la sala d’estar i engegues el televisor. Són les 7:40, poses el canar 3.24. Notícies d’última hora:

- Fi de la destrucció d’Iraq per part dels Estats Units, la guerra ha acabat, la tortura també

Somrius. Ha costat. El país ha deixat d’assassinar i d’ocupar una altre país. Un és la primera potència mundial. L’altre no. Visca! S’han acabat les morts injustificades.

Una altra notícia:

- Es declara l’alto al foc permanent entre Palestina i Israel.

Per fi! De sobre te n’adones que estan acabant-se les guerres i totes de cop. No entens el perquè, et sembla estrany que de cop tot s’aturi.

A continuació la presentadora diu:

- Ahir vam informar que “Bush signa la llei que envia prop de 100.000 milions de dòlars per la guerra a l'Iraq i l'Afganistan”. Avui s’ha tirat enrere i aquesta llei no ha estat aprovada. La guerra s’atura.

Tot és molt estrany. Et vesteixes i surts al carrer. Aquell pidolaire que sempre et trobes avui no hi és, o almenys és que et penses a primera impressió, sí que hi és però esta dins un cotxe, un Jaguar, porta una americana. Aquí passa alguna cosa estranya. Continues la teva rutina diària. Avui, no has vist ningú plorar. Ningú amb cara de pomes agres. Tothom és feliç.

Aquella noia que ahir plorava avui és feliç, va cantant pel carrer. L’autoestima li ha augmentat un 300%. Per fi ha obert els ulls hi ha vist com és en realitat.

I el ocells canten. Càntics de felicitat que alegren a tothom. Ha costat una eternitat per el món és feliç.

Conquesta francesa d'Elna i Argelers

2007-05-18T14:11:00.000+01:00

VI

SEGUEIXEN LES MANIBRES POLÍTIQUES DE LA CORT DE FFRANÇA. RECEL DELS CATALANS. CONQUESTA FRANCESA D'ELNA I ARGELERS
(1640-1641)

Durant el curs de les negociacions dels pactes, des de la primera instrucció donada a l’agent enviat per Richelieu, Du Plessis-Besançon, firmada el 29 d’agost de 1640, i una altra de posterior, del ministre francès de la Guerra, hom observa un especial interès de França per apoderar-se de Roses, la gran fortalesa que irradiava la seva força per tot el litoral empordanès i rossellonès (Beaucaire, Memóires de Du Plessis-Besançon, 115, 125).

La preocupació dels francesos per fer-se amos del Rosselló i les maniobres per a encobrir aquesta intenció es veuen en la instrucció de la Cancelleria per Du Plessis-Besançon, datada el 16 de novembre. El document és titulat: Résolution du Roi sur la manière de coucher certains articles du traité qui se doit faire avec les catalans touchant les places de Roussillon (op. cit., 128). S’hi disposava que el rei de França no podria atacar ni Catalunya ni el Rosselló; i la proposta de la Cancelleria reial quedà redactada en el sentit que en la campanya immediata el rei de França no emprendria cap operació contra les places del Rosselló –de primer calia conquistar les del Principat-, i que hom no faria cap operació contra les dites places sense posar-se abans d’acord amb els catalans; condició que mai no fou complerta. El recel pels plans francesos d’ensenyorir-se del Rosselló, no solament el manifestaren, des de les primeres converses, dels delegats de la Generalitat amb els francesos, els catalans contraris als pactes, sinó encara alguns dels elements més influents de la Generalitat. El diputat Francesc de Tamarit, [...] advertí Pau Claris sobre el perill amb aquestes paraules: "Li deia que la instal•lació dels francesos a Roses comportaria greus maldecaps als dirigents catalans, i li assenyalava la conveniència que [...] al Rosselló no hi hagués cavalleria francesa. Concloïa [...] que calia que els catalans també fessin prevaler els interessos propis" (cf. Acción Francia, 175).

En una memòria de Du Plessis-Besançon escrita després de firmats els pactes, hom llegeix:

"Or, comme il est apparentment certain que le plus solide aventage que le roi puisse tirer des soulèvements de Catalogne soit la conquête du Rousillon, aussi est ce à quoi il faut tourner unne bonne partie des visées de cette affaire" (Beaucaire, op. cit., 150).

Incorporada oficialment Catalunya a França, [...] davant la temença que no quedés descoberta als ulls dels catalans la maniobra per apoderar-se del Rosselló, foren concretades en dues les finalitats de la campanya, detallades en les instruccions donades al príncep Condé: la primera allunyar l’enemic –es refereix als espanyols-, [...] i la segona, atacar el Rosselló amb la seva capital, prèvia l’ocupació de Cotlliure (Archives Nationales, Guerre, A, 63, f.471 s.).
Quinze dies més tard hom canvià el pla, a causa de la temença de Richelieu a les cosequencies de la mala nova, arribada aquells dies a Paris, de la mort de Pau Claris. [...]

Sense esperar el final de l’ofensiva empresa contra Catalunya, com si no pogués contenir per més temps la impaciència [...] el príncep Condé, governador del Llenguadoc, acompanyat del generals Arpajon, Argencourt i Espenan, sortí de Narbona el 2 de juny, es dirigí cap a la part meridional del Rosselló, s’apoderà d’Elna, Canet i Argelers i tallà a comunicació de Perpinyà amb el mar [...].

El tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya,
Mn. Josep Sanabre

Tractat dels Pirineus a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_dels_Pirineus

Pel forat siusplau!

2007-05-10T22:06:00.000+01:00

I t’hi apropes.

El toques. Li poses pel forat. I et diu:

- I ara què vols?

Doncs vull posar-te’n més! I ell respon:

- Quans?

- Doncs 200!

- Doncs agafa’n un!

En aquest moment és quan s’obre la caixa i enlloc d’agafar-ne un n’agafa 10...

Ara et diu, que els posis a dins, un sobre l’altre i que li tornis a posar pel forat. Un altre cop. Ara sí, està agraït...

Ara és quan algú, que acaba de llegir-ho va i diu:

- Què???

Doncs sí, la historia ha passat avui. Al súper caixer automàtic. Com es nota que qui els ha posat no domina el tema bancari, i mira que és secretari de finances (oju eh!)...

Ha estat una aventura digne de ser explicada, amés tampoc se m’acudia sobre que escriure així que després de sondejar-ho m’he quedat amb aquesta proposta.

Aprofito: D’aquí menys d’una hora comença la campanya electoral... quina por!!!

Secció Femenina

2007-05-03T22:10:00.000+01:00

Us en recordeu, d'aquell debat tan interessant sobre les propagandes de Dolce&Gabanna? Unes fotografies retrògades i masclistes... Doncs mira, em recorden uns articles de la Secció Femenina que s'editaven en època franquista. Tot i que la meva àvia n'era partícep, aquesta mena de doctrines i alliçonaments no em fan gens de gràcia:

"[...]Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho".

"[...]De la mujer sensual no se ha de esperar trabajo serio, idea grave, labor fecunda, sentimiento limpio, ternura acogedora".

"En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiera la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es siempre más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes".
("Sección Femenina", 1958)

(http://www.nodo50.org/tortuga/article.php3?id_article=5110)

Que ens violin, per favor, que ens sotmetin tots aquests homes de les propagandes! Tampoc hi tenim res més a dir, només un lleuger sospir.

No voldria acabar sense fer un minut de silenci, no per la vanaglòria feminista, sinó per recordar que coi vol dir aixo de "igualtat".

Xo soc la police!!

2007-04-30T00:06:00.000+01:00

Shuan, t'estimo!!! Soc veeeeeeeeeerd!!!! xDDD

El Creador i l’ennéade

2007-04-25T22:08:00.000+01:00

La religió egípcia era més rica en símbols que en mites i llegendes, però té algunes històries referides als seus déus. Els sacerdots dels grans centres religiosos les inscrivien als murs i columnes per que perduressin. El principal propòsit de la seva societat era preservar l’ordre diví establert pel Creador. El Creador tenia vàries formes i noms (Ra, Ra-Atum, Amon-Ra, Ra-Horakhty) però totes les fonts d’origen coincideixen en que ell és el primer que emergeix d’un abisme aquàtic (el Caos) anomenat Nun.
A Memfis els sacerdots descriuen com els pensaments del creador es converteixen en Déus i en elements. Els donà vida anomenant-les; pensaments i paraules foren el poder de la Creació. A Heliòpolis els sacerdots van denominar al creador Ra-Atum i van parlar com discuia amb Shu, déu de l’aire, i Tefnut, la deessa de l’Humitat.

Shu i Tefnut es professaven un gran amor i Tefnut donà a llum dos bessons: Geb, el primogènit, déu de la Terra, i Nut, deessa del cel. Geb estimava tant la bella Nut que durant segles van estar abraçats. El cel oprimia la terra de tal manera que no quedava espai entre ells perquè nasqués la vida. Ra-Atum, envejós de l’amor dels germans, va ordenar al seu pare que els separés. El poderós déu de l’aire va trepitjar Geb. Després alçà Nut amb les mans, elevant-la per damunt del seu germà. Nut estava embarassada i Ra-Atum la va maleir perquè no pogués donar a llum cap dia de l’any.

Geb va forcejar sota les peus del seu pare, i Nut es va inclinar per abraçar el seu germà formant així la volta celeste, pera tot va resultar inútil. Tal prohibició s’estenia als 360 dies del calendari egipci, però Toth, déu de l’escriptura i la intel•ligència, i precursor de l’Atena grega, va veure el preciós cos de Nut arquejant-se per damunt de la Terra i es compadí d’ella. Amb la finalitat de no desairar el déu creador, Toht va desafiar els altres déus a jugar contra ell al senet, jugant-se el temps.

Gradualment, el prudent déu fou capaç de reunir cinc dies. Aquests cinc dies no estaven sota la maledicció de Ra, i finalment Nut va poder donar a llum els seus fills. El primer dia sostingué al nen que fou coronat amb el nom d’Osiris. El segon dia va arribar Haroeris i al tercer, amb gran sofriment i després de molts dolors, Seth. El quart i el cinquè dies van néixer dues filles, Isis i Neftis. Osiris i Isis s’havien enamorat al ventre matern i es van unir. Finalment, Seth i Neftis es van casar també, però entre ells no hi va haver mai amor.

Les dos filles de Nut eren molt diferents de caràcter: Isis era una maga astuta, dotada amb una saviesa que superava la de molts homes, mentre Neftis era dolça i lleial. Els germans Osiris i Seth eren encara més diferents: el cap de bèstia salvatge de Seth deixava al descobert la seva naturalesa cruel i venjativa, i mai perdonà a Osiris per haver nascut primer i estar destinat a regnar.
D’aquesta manera, es constituí la cúpula dels grans déus que són els pilars de la religió egípcia. Ra- Atum, amb Shu i Tefnut, els seus fills, Geb i Nut, els seus néts, i Osiris i Isis, Seth i Neftis, els seus besnéts, foren els déus aplegats sota el nom de l’ennéada.

Verde te quiero verde

2007-04-21T20:02:00.000+01:00

Ho sento Ares però el volia penjar avui...

Camps de roselles emergeixen. El sol s’aixeca i ens il·lumina sense parar. L’ametller està florit. El conill salta (això sembla més un “article” d’un hippie fumat que no pas el d’una persona “normal” al mig de la Plaça de l’Església xD).

...

Com que el clamor hippie es fa escoltar, ja porto l’article cap al rotllo...

...

Les flors roges. Les agafo. Corro. Busco el militar i li poso al canó de l’arma. No a la violència. Les armes només serveixen per matar. (“Matar no és cap ofici”, clam en contra dels militars).

També hi tenim plantes verdes. Perquè: Sóc veeeerd! (és que tinc la paradeta d’Iniciativa-Verds a la meva dreta).

També hi ha tomàquets, però de debò! A l’hortet que tenim al darrera de la casa hi hem plantat enciams de forma natural, sense conservants ni colorants.

L’ imperialisme yankee ens fot fàstic! (això ho poso perquè surt en la cançó que estic escoltant, millor dit, que han posat a tota hòstia a la placeta).

Ara, se m’han fotut els de Divergència y Desunió al davant. Fotem pena. Al que anàvem, veig molta gent amb plantes, els verds les regalen!

Aquest “article” està degenerant molt. No hauria d’haver parlat de hippies sinó de la felicitat, però pel que veig vosaltres (les 3 persones que llegiu això) us haureu de fotre ja que no em queda més full. Així que...

Condemnat a la foscor

2007-04-16T21:33:00.000+01:00

I em desperto. Obro els ulls. El panorama és desolador. Negre. Tot negre. No hi ha res. No hi ha ningú. Les meves cames comencen a moure’s i em fan aixecat. El llençol pel terra. El coixí també. Les cames m’obliguen a posar-me les sabates d’estar per casa. Baixo lentament les escales sense poder controlar-me. No sé què estic fent. La ma se’m mou i agafa un bolígraf. Simplement escriu “1-1” no entenc el significat. Em trenco el cap. Intento pensar. No em ve res al cap. De cop recordo que sóc de l’1 de novembre. Deu ser això. No ho sé.

Les meves cames continuen fent de les seves. Baixen les escales fins a la planta baixa. Obro sense adonar-me’n la porta. Surto al carrer. Tothom em mira. No ho entenc. Continuo baixant fins arribar a la Plaça de l’Església. La gent em continua mirant. De sobre, m’adono que estic totalment nu. El meu cor comença a bategar més ràpidament. Continua augmentant el ritme cardíac. No puc parar el cor. De cop, la columna vertebral em llença a terra, amb un dolor insuportable a l’esquena. No sé que fer. Dormo. Penso. Sento. Torno a pensar. De cop, un ésser surt de terra. M’abraça. Penso. Caic a terra. El mateix, em torna a abraçar.

Una llosa de terra es trenca. Foc. Més foc. No hi ha dolor. No sento res. Aire fresc. Color roig. Brisa marinera. La meva sorpresa és impressionant. No hi ha res. Tot ha desaparegut. Negre. Més negre. Foscos. Soledat. Continuo sol. Nu. Allà al mig. Sense enlloc on mirar. Tot negre. Soledat.

Camino. Veig llum. Corro. Salto. Arribo. Em cremo. M’aparto. Dolor. Corro en direcció contrària. La llum em persegueix. Infinitat de foscor. No hi ha solució. Condemnat a la foscor. No puc continuar. No hi ha res més. Negre. Negre. Negre. El mon es contrau. Les parets m’aixafen. Negre. Negre. Negre. Sang.

Per tots

2007-04-15T15:17:00.000+01:00

El compi (xD) Joan Codina m'ha passat aquest video.

Només discrepo en "Para los de aquí", en tot cas serà (Para los de allá".

El que es pot fer amb la química...

Alguer (II)

2007-04-14T13:45:00.001+01:00

II

PER A UNA < SUITE > ALGUERESA

Sota l’esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l’extens palmerar al blanquinós estany,
des de l’indret on sóc fins aquells cims,
a l’ample i llarg llindar de l’aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta’t, desperta’t, mare, mare l’abella, i deixa’m
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l’honor i en el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.

Salvador Espriu
B., 1962.

Val, val... que em faig pesadeta:P . Prometo (solemnement) no tornar a dir la paraula A.... fins que en tornem.
Mentrestant, un tal Bernat us sorpredrà i us delectarà amb els seus digníssims, apassionants i sempre sorprenents articles. Fins ben aviat!!

Salutacions a l'afició en general.

Alguer (I)

2007-04-09T22:45:00.000+01:00

FRAGMENTS. INTENCIONS. VERSOTS. MATISOS

I

PER A UNA SUITE ALGUERESA

Estimat
Rosselló,
si podies
venir,
amb la barca
del temps,
amb el vent
de llevant,
a l’Alguer,
i senties
amb mi
com és viu,
i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre
parlar
català
de l’Alguer,
com et diu
el teu nom
i somriu
la ciutat
de l’Alguer,
allunyat
amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l’indret
on comencen
a obrir
el record
i el veler
el camí
que et va ser
sempre car,
el camí
de la mar
de l’Alguer.

Salvador Espriu
B., abril de 1962

La nostra família ... Real (són de veritat allà i no hi són pas de conya, encara que ho sembli)

2007-03-30T17:32:00.000+01:00

Tenia ganes de penjar alguna cosa així que penjo un dels millors gags que han fet des de Polònia.

Un dia ... cansat

2007-03-26T22:06:00.000+01:00

6:00 à Sento sorolls a l’habitació. El meu germà ja s’ha llevat. Quin morro!! S’en va cap al Pallars Jussà.

7:00 à Sona el despertador. Merda! Quina son!

7:15 à Ja sóc a baix vestit, estic esmorzant torrades amb melmelada.

7:25 à Obro la tele per mirar-la. Poso el canar 9 (diria que és el 9), Tele Arenys de Munt (Power Point xD). Què raro! Fan per vuitena vegada seguida el concert d’en Llach. Em quedo a veure Verges 50.

7:36 à Surto de casa en direcció a Can Codina.

7:50 à Arribo a l’Institut. Recordo que som els únic putus pringats que fotem classe, gràcies als del social per no pagar. Els de 2n també hi són però demà marxen a Madrid.

8:00 à Filo, quin pal! Sort que la classe es fa curta i ens la passem parlant de política.

9:00 à Anglès. Escoltar l’exposició i fer un reported speech.

10:00 à Castellà. Sense paraules... ja sabeu el gran amor que tinc jo envers el castellà.

11:00 à Pati. A vegades és millor no fer-ne, es perdre temps.

11:30 à Català. Dialectes, per ser exactes el Nord-Occidental.

12:30 à Matèmatiques. Una hora sencera per a fer un triangle...

13:30 à Química. Ultima hora...

14:45 à Dino. Per fi!!!

Després de dinar he estat tocant la guitarra, que s’ha de practicar.

Cap a les 19h vinga, cap a la ràdio, que haig de fer un “article” pel divendres.

Després a Can Sanaüja.

Quan he arribat a casa dutxa, sopar, ordinador, messenger i aquest “””article”””.

2007-03-20T21:12:00.000Z

Sento la teva ma.. es freda. Et vull abraçar.. i em temptes..
vols que t’abraci.. t’ofereixo el meu canell.. t’ofereixo els meus canells..
em vull enfonsar en tu vull que t’enfonsis en mi. Vull formar part de tu.
Vull deixar el sol. Submergir-se, perdre l’aire. Sensació d’ofec.
Pulmons innundats.. un lleuger mareig.. i la pèrdua d la consciència
I a poc a poc deixar-me anar..
I una pau irresistible, que s’estengui per tot el meu cos. Pau
indescriptible, pau final.

Covardia, potser?

Aquí ho teniu. Té més d’una interpretació, per tant, (advertència pels mes perversos), no us quedeu només la primera idea k heu pillat. Tot i que ara que ho rellegeixo em preocuparia profundament si algun amic meu escrivís aquesta mena d confessions...
Sabeu q desbarro; q son complexa, q soc emocionalment i neuronalment inestable i q més em convindria lluïr camises de força q modelets "chic parisino" (no?)
Pero en fi.. com deia Faith Hill, "this is me".. i la cito:
I, i'm just like everybody else, I try to love myself... i don't know what you believe, or what you think of what you see, but this is a part of me, what i do and who i am. All of my insecurities are right here on my sleeve, this is me.

L'autonomia que ens cal és la de Portugal!

2007-03-16T21:39:00.000Z

Portugal de Brams

Lladres amb corbata,
traficants de treball,
ministres amb la bata
de les multinacionals.
Mossos amb tricorni,
tricornis fent de fiscals,
fiscals fent-se l'orni,
teatre als tribunals.

L'AUTONOMIA QUE ENS CAL
ÉS LA DE PORTUGAL

Repressió d'última moda
per ser efectius i fins:
les porres per fora
les teles ho fan per dins.
Feixistes,monarquia,
províncies,governadors:
Franco encara és viu
a la Constitució.

Corrupció, Unió Europea,
militars,presons,Otan,
mentiders,botxins,noblesa,
cultura bel·ligerant.
Fora de la nostra terra
els que l'estan ocupant.

Hem d’aplicar aquesta lletra a la nostra vida. Hem d’obrir els nostres preciosos ullets (que tenim a la part frontal del cap, per si algú encara no sabia on eren) i veure que “l'autonomia que ens cal és la de Portugal”.

Després de veure l’entrevista a en Mas tinc ganes que es retiri de la política, i deixi tranquil el panorama del nostre estimat país. Entre aeroports, estafatuts i finançaments ens movem.

Avui he resolt el problema dels polítics!!

Ja sé per què la gent no va a votar!!! Hi ha una mitjana d’unes eleccions per any i la gent es CANSA!!!

Dona, rebel.lat

2007-03-08T12:46:00.000Z

Sóc una dona, saps què vol dir? que no he de fer la mili però he de patir abusos i agressions, insults i violacions, por de mi mateixa i de les meues sensacions.

Amors amb dependències no m'agraden gens, no vull ser per als homes objectes del seu plaer.
Dona rebel·lat, deserta del teu rol, viu i sigues lliure, sense dubtes, sense por.

No sóc una dona però sé que vols dir, a la merda amb la mili, ni per a tu, ni per a mi, ja siga amb la parella o amb la promiscuitat, trenca amb el masclisme, viu amb llibertat.

Hem de transformar amb cels i possessions, no podem continuar, dones per a viure de manera diferent, sentir d'altra manera sense rols ni patiment.

Dona, rebel.lat, de Skaparàpid

Dones, rebelem-nos, no per exalçar el feminisme exorbitat i per creure'ns millors, sinó per lluitar pr la igualtat. IGUALTAT sempre, ara i desprès, sense pausa. Per totes les que han estat discriminades.... fem-nos un favor a nosaltres mateixes, fem un favor a la societat: Siguem iguals, no millors. Siguem iguals.

MANIFESTACIÓ - DIA DE LA DONA TREBALLADORA
PLAÇA UNIVERSITAT, 19:00 - BARCELONA

REVOLUCIÓ ÉS NOM DE DONA

Serem allò que vulguem ser!!!!

2007-03-03T07:08:00.000Z

Per molt que vulguin fer-nos creure que no som rec, no ho aconseguiran. Seguirem la nostra lluita per la llibertat!!

Verbena

2007-02-25T19:51:00.000Z

Fue en un pueblo con mar, una noche, después de un concierto. Tú reinabas detrás de la barra del único bar que vimos abierto.

“Cántame una canción al oído y te pongo un cubata.” “Con una condición: que me dejes abierto el balcón de tus ojos de gata.”

Loco por conocer los secretos de su dormitorio, esa noche canté al piano del amanecer todo mi repertorio. Los clientes del bar, uno a uno, se fueron marchando. Tú saliste a cerrar, y yo me dije: “Cuidado, chaval, te estás enamorando.” Luego todo pasó de repente; tu dedo en mi espalda,… dibujó un corazón y mi mano le correspondió debajo de tu falda. Caminito al hostal nos besamos en cada farola. Era un pueblo con mar… yo quería dormir contigo y tú no querías dormir sola.

Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una, y las dos y las tres, y desnudos al anochecer nos encontró la luna.

Nos dijimos: “Adiós, ojalá que volvamos a vernos”. El verano acabó, el otoño duró lo que tarda en llegar el invierno, y a tu pueblo el azar otra vez, al verano siguiente, me llevó; y al final del concierto me puse a buscar tu cara entre la gente. Y no hallé quien de ti me dijera ni media palabra... Parecía como si nos quisiera gastar el destino una broma macabra…

No había nadie detrás de la barra del otro verano, y en lugar de tu bar encontré una sucursal del banco Hispano-Americano. Tu memoria vengué a pedradas contra los cristales…"Sé que no lo soñé", protestaba mientras me esposaban los municipales. En mi declaración alegué que llevaba tres copas; y empecé esta canción en el cuarto dónde aquella vez te quitaba la ropa...

Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una, y las dos y las tres, y desnudos al anochecer nos encontró la luna.

Per una Lolita del Prat, verbenera fins a la medul.la, borroka a mitges i que sempre escampa festa per allà on va.

Perque no l'haguem d'esperar més, preocupades, durant les seves corregudes nocturnes¬¬ XD, perque sempre sigui fidel a la seva filosofia de vida i també perque tornem totes juntes al Japo ben aviat^_^

EspaÑa aconsegueix el seu objectiu

2007-02-25T14:07:00.000Z

I finalment s'ha acabat. Els polítics espanyols han aconseguit el seu objectiu. Com ja era sabut des de fa molt temps prefereixen que els alemanys controlin la seva electricitat abans que els catalans. Sí. Gas Natural ha abandonat l'OPA. Després de les presions rebudes, comentaris polítics com poden ser que no pot ser que els catalans tinguin tant poder, han fet aconseguit el seu objectiu.

Els espanyols, ja poden estar contents, ja no caldrà que es preocupin, la seva electricitat serà portada per un alemanys. Això sí, tothom sap que abans Alemanya que Catalunya.

Jo només els demanaria una cosa:

O ens voleu a l'estat espanyol o no es hi voleu. Per bé i per mal, però heu d'elegir. Jo us recomano que ens feu fora d'aquest estat tant bonic que teniu muntat i ens deixeu ser lliures d'una vegada, que fa molts anys que ho esperem.

I de que es queixen quan fem manifestacions a favor del dret a decidir el nostre futur, quan després són ells els que practiquen xenofòbia envers nosaltres. En realitat, no som nosaltres els qui tenim un problema. Són ells els que ens temen, són ells els que saben que nosaltres els guanyarem en la batalla per la independència. Són ells qui no podran suportar veure com una part del famós "Estat Espanyol" se'ls hi "desmembra".

Ja riurem ja el dia que ens separem, ja riurem...

Shylock o l'antisemitisme al segle XVI

2007-02-24T22:44:00.000Z

[...] Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no ens posem a riure? Si ens emmetzineu, no ens morim? I, si ens ultratgeu, és que no ens hem de venjar? Si en tot el restant ens assemblem, també ens tenim d'assemblar en això. Si un jueu ofèn un cristià, quina és la humilitat del cristià? La venjança. I, si un cristià ofèn un jueu, quina mena de paciència tindrà el jueu, si segueix l'exemple del cristià? Doncs, la venjança! La bretoleria que vosaltres m'ensenyeu, jo la practicaré, i ja fóra pelut que jo no ho fes millor que els mestres!

William Shakespeare,
El Mercader de Venècia
Traducció de Josep M. de Sagarra

Aquest emotiu fragment d'El mercader de Venècia, de Xècspir, és pronunciat per Shylock, un dels personatges principals de l'obra de teatre. L'he escollit per que il·lustra d'una manera solemne els conflictes sorgits per culpa del color de la pell i de la "raça", que solen derivar en xenofòbia i, fins i tot, racisme.

Aquí teniu un resum fet per una servidora d'aquesta genial tragicomèdia.
António, el mercader de Venècia, és un home ric i generós amb els seus amics. Quan Bassànio, un dels seus estimats amics, li confessa el seu amor per la donzella Pòrcia, -amb la qual només pot casar-se si té certa quantitat de diners- António no dubta a oferir-li la seva ajuda monetària. Així doncs busca a Shylock, l'usurer jueu que viu a l'altra banda del canal gran, -i a qui detesta, insulta i menysprea tant com pot- per demanar-li l'enorme xifra en préstec; confiant que ben aviat podrà retornar-li el deute. Shylock, aprofitant al màxim l'ocasió per destruïr el seu enemic, només reclama una cosa, si António no pot tornar-li el préstec: Exigeix un lliura de la seva carn. António, segur dels seus negocis a través de la Mediterrània, no dubta a firmar el temut document segons el qual compromet el seu cos. Però vet aquí que els vaixells del mercader naufraguen i els seus negocis fracassen estrepitosament... i es queda a la bancarrota. Shylock jura i perjura que pensa cobrar el deute, i si cal, davant del mateix Dux de Venècia... El desenllaç, brillant, emocionant i senzillament, digne de l'autor, no l'explicaré perque us animeu a llegir l'obra sencera. Només us diré que es magistral.

Amb tot, vull remarcar que, El Mercader de Venècia, -i per ende el seu autor- no és un obra amb finalitats "de tolerància" -per dir-ho d'alguna manera- sinó que és rotundament una obra racista, i més que racista, antisemita. És irònic, doncs, el mètode segons el qual Shylock es justifica contra Salànio i Salarino en aquest fragment, i si busqueu una explicació a aquesta traïció de Xécspir a la seva ideologia, jo només en trobo una; i és que senzillament, era massa bon autor com per caure en la doctrina moral i els alliçonaments al final de la historieta.

Aquest fragment també fou usat en l'anunci d'un cotxe -ara no recordo... I l'obra sencera fou duta al cinema pel director Michael Radford, amb un increïble Al Pacino en el paper de Sylock, Jeremy Irons com a António i el sempre atractiu Joseph Fiennes interpretant a Bassànio. (nenes, estigueu alerta, bavejareu amb ell...)

En fi, només em queda recomanar-vos que disfruteu l'obra tant com jo ho vaig fer -a pesar de no compartir la ideologia del seu autor...- Llegiu-la, interpreteu-la, veieu-la al teatre, al cine, a casa.... I ja m'ho fareu saber. Aprofiteu i escriviu comentaris. En vull molts, que necessito una dosi d'ego, d'acord?? Així que ja ho sabeu, comentaris sobre Xècspir, sobre l'obra, sobre mi, sobre l'antisemitisme o sobre mi mateixa altre cop. Entesos? Molts petons a tots.

LLibertat d'espressió!!

2007-02-23T08:08:00.000Z

Trouble Sleeping..**

2007-02-22T22:43:00.000Z

La veritat es que, pel moment, no tenia cap problema gros... o més ben dit, sí. Li quedava el més difícil, el que no podia fer mai... Li quedava explicar-se, sincerar-se, parlar i obrir-se. Però no podia, no físicament.
I no es que tingués un trauma des de petita... (ja li hauria agradat!) ... ni que fossin coses tan gruixudes que no pogués verbalitzar, no... Es que senzillament, es reservava. No tenia -no havia sentit mai- la necessitat de parlar amb algú dels seus problemes. I quan volia dir alguna cosa, la deia. Però si la forçaven, li pregaven o li ho suplicaven, era incapaç d'expressar el que l'amoïnava.
Així que sí, en certa manera, li quedava el problema més gros.
Mm.. ni idea de per on començar. Perquè ell li ho havia demanat, pregat i interrogat fins a la sacietat, fins al cansament. Ella sempre negava i contestava amb un somriure. No fals, -mai!- sinó de seguretat, perquè sabia el que havia de fer, i no calia parlar-ne més.
Sempre li donava la mateixa excusa. "No et cal, de debò -somriure- No t'és necessari. No cal saber-ho, es igual. Són coses meves, ja s'arreglarà..."
Només li sabia greu una cosa, l'afecte que sentia per ell. I, d'alguna manera, se sentia culpable no explicant-li els seus embolics. Per la senzilla raó que no volia que ell pensés que no hi confiava. Perquè sí que hi confiava, i molt. Mes del que ell es pensava. I no sabia com demostrar-li. Com agrair-li.
Ell havia estat capaç de fer-ho, havia estat capaç d'explicar-li els seus problemes, dubtes i pensaments confusos en un restaurant xinès. Així que d'alguna manera es veia obligada a correspondre, però no sabia mai que dir.
Així estaven les coses. I tu que hauries fet en el seu lloc?
Sabia que rumiava massa. Que mesurava totes les seves paraules. Que anava amb compte amb cada síl·laba que pronunciava. I per això ell li va donar un dels consells més valuosos: "No pensis el que dius. Digues el que penses!" I quan li ho va dir, es va quedar muda, perquè duia raó. I perquè un "-Gràcies.-" no era suficient. No era, ni de bon tros suficient per agrair-li-ho.
Emperò ho va voler intentar, mirar-lo als ulls i parlar, parlar, parlar.. de les seves inquietuds i dubtes. De tota manera, també s'ha de dir que ell la cohibia una mica, i feia una mica més difícil la comunicació.
I van passar uns dies,... els suficients. Aleshores tots aquells embolics es van dissoldre. Ja no tenien sentit, ni en tenia tampoc, preocupar-se. Alguns s'havien arreglat, d'altres els havia assumit i fins i tot algun havia deixat d'existir. Ja no eren problemes, eren l'ombra d'un seguit de dies pessimistes. I clar, se'n va alegrar, però i ara? Com dir-li, com explicar-li que ja no tenien sentit, que s'havien fos, que eren absurds? Això era un problema o un alleugeriment?? Ja ni ho sabia!...
Però ja no es va voler preocupar més, va decidir somriure i procurar pensar una mica menys el que deia; dir una mica més el que pensava. "Que curiós", va pensar una nit "com abans el que semblaven obstacles insalvables ara són futileses"... Es va tombar i tancà els ulls. S'abandonà als braços de Morfeu i va decidir deixar així la situació, esperant que ell l'entendria. Com sempre feia.

Salvador?? (I part)

2007-02-22T17:24:00.000Z

Botava la pilota. Estava en el parc del poble juga del poble jugant amb el meu germà, en Pere. En Pere tenia 26 anys, jo vuit.

Va ser en aquell precís instant,quan va passar aquell home pel davant, que la pilota em va relliscar. Vaig sortir corrent cap a ella. Sense adonar-me, em vaig plantar al mig de la carretera amb tanta mala sort que en aquell moment passava un camió. Era de marca Pegaso i de color blau.

El nom que portava imprès era "La Santa". La matrícula era de madrid, era M 8246 XY.

El camió s'apropava perillosament capa mi. Jo, no podria reaccionar, així que em vaig limitar a tancar els meus ulls blaus.

En aquell moment, vaig tenir la sensació de que estava levitant. Jo, una criatura de 8 anys em vaig pensar que devia ser en Superman o l'Spiderman o algun superheroi d'aquest que surten per la tele. Però no. No era cap d'aquests. Era un ésser estranys amb format de calamar. Tenia diverses potes amb ventoses. Era d'un color rosat. Els seus ulls eren rojos. Portava unes malles daurades amb un logotip tancat d'un ratpenat. Jo criatura il·lusa, li vaig preguntar si era el meu salvador. Ell em va respondre...

Continuarà

I el nen es va fer gran

2007-02-21T19:34:00.001Z

I el nen es va fer gran. Va créixer i es va convertir en un homenet. Tenia una alçada aproximada d'un metre i setanta centímetres. Era ros, tenia els cabells arrissats i llargs. Portava unes ulleres de l'any de la picó. Sempre anava amb corbata i amb mocassins. (apreta "segueix" per a continuar)

Cada dia portava una camisa diferent. La del dilluns era roja, per a recordar els republicans assassinats durant la dictadura franquista. La del dimarts era violeta per a recordar les dones mortes en l'incendi provocat a la fàbrica on treballaven. El dimecres en portava una de blanca per recordar a tothom que ell desitjava la pau al món. La del dijous era groga per a recordar que sense el sol, astre rei, no podríem viure. La del divendres era blava per a també recordar que sense l'aigua no podríem existir. El cap de setmana en portava una de negre, per a recordar els seus familiars desapareguts durant la guerra.

Un dia al matí, quan es dirigia a l'institut, va veure un cartell. Aquest cartell explicava que el proper divendres hi hauria un acte al centre cultural del poble, per a recordar els morts durant la guerra. Però no els morts que es pensava ell, sinó els morts del bàndol colpista. Ell enfurismat, va continuar el seu trajecte i va seguir la seva rutina diaria, fins que va arribar el divendres. Eren del 20h de la tarda. Ell, estava suant de valent. No podia creure que en la democràcia on vivim es permetin fer coses d'aquestes, però, ho havia d'acceptar. Als seus disset anys, va ser el primer dia que no es va posar la camisa que li corresponia. Va anar a l'armari i va agafar la camisa roja. S'en va anar al centre cultural i una vegada allà dins, va seure a última fila per poder escoltar atentament les tonteries que deien els ponents. Quan un dels ponents va deixar anar la frase "porqué los españoles somos más, más listos, más fuertes y por ero vamos a reconquistar Cataluña para conseguir que solo se hable español..." ell no va poder-ho soportar i es va aixecar. Tothom el va mirar, ja que havia tirat la cadira a terra en alçar-se, i amb veu imponent va dir: "el poble unit mai serà vençut".

Sambu

2007-02-20T18:34:00.000Z

Al Congo la sortida de sol es un espectacle. Ella no ha parat mai de contemplar-la, no se n'ha oblidat ni un sol dia. I ja en porta més de dos-cents...

Avui s'ha aixecat lànguidament. Sense presses s'ha vestit i s'ha recollit els cabells. Dóna gràcies perquè aquí no ha de dur hàbit, sinó que amb una brusa antiga i unes faldilles grises ja n'ha tingut prou. Si encara fos al convent, l'abadessa l'hauria mirat de dalt a baix abans de murmurar un credo.

Aquí, a missions tot és més senzill. Repartir les provisions dels aliments, la ració d'aigua, ensenyar l'alfabet i curar ferides. Sí, es molt millor que la soledat del claustre, la foscor del monestir... Aquell silenci feixuc, que t'envolta i no et deixa respirar. Sens dubte fou una bona decisió demanar a l'abadessa que la deixés anar a missions; al menys havia pogut prendre la seva pròpia decisió.

A fora de la cabana l'esperava Musanti.
- Sambu, sambu! Avui no cal medicament. Cama ja bona, cama ja bona! - I movia la cama esquerra, malferida. Com se li diu a un masai que et passa més de 30 centímetres d'altura que necessita que li desinfectin l'extremitat per on l'ha atacat un lleó? Ella va posar una cara tota seriosa:
-No, Musanti, no. Et quedaràs aquí fins que el turmell estigui curat.-
-Quan serà, Sambu?- va preguntar preocupat. Ella s'ho va rumiar.
- La pròxima lluna nova. I no em diguis Sambu,.. no sóc la teva mestressa. -
-Musanti bo! Musanti obeeix! Però Musanti vol caçar el lleó que ataca. Musanti vol pum-pum, escopeta pum-pum! Però Musanti serà bo perquè Sambu diu així. Musanti fa bo.- El seu somriure era tan blanc, contrastant tant amb la seva pell fosca, que ella va quedar enlluernada momentàniament.
-Molt bé, Musanti. Seu, descansa aquí la cama.- I mentre anava a buscar benes noves somrigué. Sentia per ell un afecte especial, més íntim que amb la resta de nadius. Va ser el primer que va conèixer, i ell també li corresponia la confiança.

Cada dia just després de la sortida del sol ell l'esperava, amb la cama a punt.
El seu era un poble orgullós, suficient. Però implícitament havien entès alguna cosa. L'equilibri natural que havia governat als seus antecessors ara havia desaparegut. I com a poble, estaven comdemnats. A desaparèixer, a deixar d'existir. A convertir-se en una atracció turística. A treballar en multinacionals. Per això acceptaven la seva ajuda. Perquè no ho reconeixerien mai, però alguna cosa anònima i amenaçadora, els robava la perpetuïtat dia a dia.

Va arribar l'estació de les pluges. Aigua. Bassals. La cabana. Benes, aigua oxigenada. Dies que passen.

"Quant de temps havia passat?" No recordava que havia promès a l'abadessa tornar al cap d'un any. Rumiava estupefacta davant la carta del monestir que havia rebut aquell mateix matí. La carta duia una data de gairebé un mes enrere. L'abadessa la feia partícip de les escasses novetats durant la seva absència; l'instigava a tornar. El termini es complia l'endemà.

Va avisar les altres missioneres, van parlar força estona. Es van acomiadar. El poble, en massa, van celebrar un banquet per ella. Els nens li van regalar flors trenades i collarets. La van fer jugar amb ells. Van fer una fogata que il·luminava les planícies de la sabana congolesa. Van menjar i la van beneir. El bruixot va recitar per ella una pregària de protecció als déus. Es va fer fosc. Els adults, un per un, es van acomiadar d'ella. Musanti era l'últim de la fila.
-Sambu, sambu! Musanti vol agraïr Sambu. -va fer una reverència- Sambu es quedi, cama bona ha demanat. Sambu no es bruixot de tribu, pero Sambu cura. Sambu bona amb la gent. Musanti vol Sambu. Musanti vol Sambu. Aquí.- Se la va quedar mirant llargament, suplicant amb els ulls tot el que no podien dir les paraules.

Ella estava estranyament serena, sabia el que havia de dir. I es negava a fer cas al segon significat d'aquelles paraules que intentaven obrir-se pas a la seva ment.
- Ho sento. Ho sento, Musanti, però demà hauré de marxar. No pot ser. No em puc quedar aquí. Sé que Musanti ha estat bo. - Ell estava a punt d'interrompre-la. - Però marxo. Torno a casa, a casa meva.- El mirà al ulls per última vegada, i començà a caminar cap a la cabana. Quin mal. Sentí els seus ulls clavats a l'esquena. Entrà a la cabana, i de cop, es va aturar. Paralitzada.

S'acabava d'adonar que havia girat l'esquena a l'únic amor de la seva vida.

Al Congo la sortida del sol és un espectacle... I ella només desitja contemplar-la fins a l'últim alè.

Societat

2007-02-20T14:51:00.000Z

Per què començar amb una salutació?

Per què començar amb una presentació de jo mateix?

Per què seguir l'ordre establert en la societat del kaos on vivim?

Per què hem de ser com tothom, per què no podem ser un ésser diferent dins la societat que ens envolta?

Doncs no, no em presentaré, no us saludaré, no seguiré les normes.

Però si que donaré la meva opinió envers el món on vivim.

Vivim en una societat amb límits. Limitada per uns ideals i una política que ens treu les ganes de viure. Vivim envoltats d'obstacles, d'ignorància, de gent que ho fa tot per no fer res. Un mom ple de gent amb ganes de estar a dalt de tot i poca gent, la que busca construir, soterrada a les clavegueres de la ciutat.

Un mon, on si s'és feliç no es per re de bo. On la gent que de veritat te il·lusions no les pot realitzar. Un mon que tots direm que és molt civilitzar, però que en realitat només estem al començament del camí.

Posaré un exemple concret, que sempre és més fàcil d'entendre. Estats Units, la primera força mundial en pràcticament tot, enviarà 20.000 soldats més a l'Iraq. No es queixen que allà (Iraq) són incivilitzats. I la gran pregunta del milió és, qui es el gran incivilitzat? El que mata 90 pagesos i envia 20.000 soldats o el que es defensa dels atacs rebuts?

PS: Amb això, no pretenc dir que els iraquians que assassinan es mereixen un respecte meu. Just al contrari. Aquest són iguals que els americans assassins.

Oficially inaugured***

2007-02-18T21:08:00.000Z

10 de gener de 2007

Queda oficialment inaugurat el bloc de Monsieur B.B. i Mademoiselle A.D.!

Obriu el cava! Feu petar el suro! Celebreu aquest dia com el dia en que va néixer un dels blocs més especials, intrínsecs, esperpéntics i fantabulosos de tota la història de blocs en català. -i del món sencer!.-

Brindo per nosaltres, els webmasters -que no es poc- i pels nostres fans, lectors, amics, coneguts i, en definitiva, els que vulguin sorprendre's dia a dia amb un món més singular i únic que el del dia anterior!

Salut! i Alço la copa....