Vale, ja sé que aproximadament un colló de persones avui no creuen que sigui un dia bonic... però sí que ho és. Perquè sí, que tot el rollo de la Sele no és tan terrible com diuen, tot i que en aquest moment resulti impossible creure-ho. Però és veritat. El divendres ja veureu com no n’hi havia per tant....
Que no és la fí del món, que no n’hi ha per tant, que primer sembla que serà un desastre i un fracàs absoluts, però, ves... no és molt difícil sortir-s’en... que s’aprova amb un 4...
Que què? Que semblo molt segura? Que com estava jo el primer dia? Jajaja... jo estava... mmmm... com estava...? Fa temps d’això... ah, sí. Recordo que no estava nerviosa. No. Estava deprimida perquè queia en la setmana del meu aniversari, i no vam poder celebrar-lo com déu mana. Això sí que és una tocada d’ous i em va emprenyar moltíssim. Però què hi farem? Jo hi anava amb un esperit més aviat de resignació. I no em prenia valerianes ni tiles per calmar-me, com alguns colegues de classe. Autèntics/es ionquis que van anar a la Sele completament drogats de valerianes fins al cul. Això tampoc em sembla normal...
Jo tenia petit truc per treure’m els nervis, i com a teràpia, em va funcionar. Així que jo ho explico, i a veure si funciona a algú més. Com que el moment més depre del dia és l’hora de llevar-se, cada matí a l’aixecar-me escoltava Its a beautiful day de U2. Dosi d’adrenalina via ones sonores, i no se perquè tenia el meravellós efecte d’animar-me i espavilar-me. És com carregar una pila. Així que em vaig empassar aquesta cançó durant els tres dies que va durar el calvari. Com a talismà em va donar excel·lents resultats.
Apa, ja està. Jo ho deixo perquè fa gràcia recordar vells temps. A lo millor serveix d’ajuda. Qui sap? bé, futurs examinats de tots els exàmens, carreres, nivells i proves del món: molta sort. Que us vagi bé, que no perdeu els nervis ni la calma i que no us enganxin mentre copieu. Ànims i endavant sempre!!
09/06/2008
05/05/2008
Fragments
-...
- ei... perdona, estàs be?
-....
-vols un mocador?
-...no... no, no és igual.
-té, mira.. agafa’l.... pero estàs bè?
- sí, sí, ja m’ha passat. Ja està.
-eixuga’t les llàgrimes, dona.. així millor no?
-sí, sí.. vale, ja està. Gràcies, merci....
-de res...
...
-moltes gràcies, eh,.... ja estic millor
-de res, dona.. a disposar...
- no es que plori a cada tren que agafo, eh
-no dona, ja m’ho suposo!
- merci..................... sembla que s’ha aclarit el cel...
-......sí, oi? -----no ho semblava pas, aquest matí...
-tu també vens de la....?
-ah, sí. en plan reivindicatiu, i tal....
-....
...
- i... on baixes?
-aaaaaa... sabadell.
-ah!...
- i tu...?
- a sant cugat...
- ja et queda poc doncs...
-mmmm... ja. (sospir)
-no et preocupis, dona. hmmmm... Si es quelcom que es pot arreglar ja s’arreglarà... i si no, tampoc et cal patir...
-.....? un amic meu em deia el mateix....
....
-moltes gràcies, eh...
-de res, dona.
-per cert..... com et dius?
-jo? Aah..... Isaac.
- mmm.. molt bíblic, no?
-ah.. doncs sí....xd i tu?
-aNa, amb una ena.
-ana? Aquest també es bíblic?
-ni idea...xd
Propera parada: Valldoreix
- la següent es la teva, oi?
-... sí....... bè.. moltes gràcies, eh.
-de res! xd
Propera parada: Sant Cugat
-... emmm... escolta... potser ho trobes una tonteria, pero.. et puc convidar a un cafè?
-ah.. es que hauria d’anar a sabadell...
-ah... a sabadell? Doncs... et puc convidar a un cafè a sabadell?
-......sí, suposo que sí.
-tens pressa, o algo?
-no, no...
-vale. ...........................mmm no em conec gaire sabadell... on podem anar?
-ah... no t’ho coneixes?
- no... visc a sant cugat, perquè estudio a l’autònoma, però sóc de lleida..
-aaah..sí, ja se’t nota l’accent...
-sí.
- jo treballo a sabadell.
.....
-et puc preguntar de que treballes?
-ah,.... sóc.. (fi)
- ei... perdona, estàs be?
-....
-vols un mocador?
-...no... no, no és igual.
-té, mira.. agafa’l.... pero estàs bè?
- sí, sí, ja m’ha passat. Ja està.
-eixuga’t les llàgrimes, dona.. així millor no?
-sí, sí.. vale, ja està. Gràcies, merci....
-de res...
...
-moltes gràcies, eh,.... ja estic millor
-de res, dona.. a disposar...
- no es que plori a cada tren que agafo, eh
-no dona, ja m’ho suposo!
- merci..................... sembla que s’ha aclarit el cel...
-......sí, oi? -----no ho semblava pas, aquest matí...
-tu també vens de la....?
-ah, sí. en plan reivindicatiu, i tal....
-....
...
- i... on baixes?
-aaaaaa... sabadell.
-ah!...
- i tu...?
- a sant cugat...
- ja et queda poc doncs...
-mmmm... ja. (sospir)
-no et preocupis, dona. hmmmm... Si es quelcom que es pot arreglar ja s’arreglarà... i si no, tampoc et cal patir...
-.....? un amic meu em deia el mateix....
....
-moltes gràcies, eh...
-de res, dona.
-per cert..... com et dius?
-jo? Aah..... Isaac.
- mmm.. molt bíblic, no?
-ah.. doncs sí....xd i tu?
-aNa, amb una ena.
-ana? Aquest també es bíblic?
-ni idea...xd
Propera parada: Valldoreix
- la següent es la teva, oi?
-... sí....... bè.. moltes gràcies, eh.
-de res! xd
Propera parada: Sant Cugat
-... emmm... escolta... potser ho trobes una tonteria, pero.. et puc convidar a un cafè?
-ah.. es que hauria d’anar a sabadell...
-ah... a sabadell? Doncs... et puc convidar a un cafè a sabadell?
-......sí, suposo que sí.
-tens pressa, o algo?
-no, no...
-vale. ...........................mmm no em conec gaire sabadell... on podem anar?
-ah... no t’ho coneixes?
- no... visc a sant cugat, perquè estudio a l’autònoma, però sóc de lleida..
-aaah..sí, ja se’t nota l’accent...
-sí.
- jo treballo a sabadell.
.....
-et puc preguntar de que treballes?
-ah,.... sóc.. (fi)
27/04/2008
I va volar... i va ser lliure
I va batre les ales i va empendre el vol. Sabia que li quedava molt camí per recorrer però això no l’espantava, ans al contrari, l’il·lusionava a seguir endavant, a bategar encara més, a notar com flota.
[I quan es va mirar avall va veure que ja estava a més de 100 metres de terra, que havia deixat enrere aquella gàbia que l’empresonava, després que aquella criatura l’agafés.]
I va arribar a un núvol. I allà es va quedar. Quan va mirar amunt va veure el color blau del cel, quan va mirar avall va veure el que ja havia recorregut, quan mirar al costat va veure...
All I want is the best for our lives my dear,
and you know my wishes are sincere.
Whats to say for the days I cannot bare.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
We burnt to the ground
left a view to admire
with buildings inside church of white.
We burnt to the ground left a grave to admire.
And as we reach for the sky, reach the church of white.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
I ara mateix està somrient...
27/03/2008
Distraccions
Tal dia com avui, fa un any, dues noies molt avorrides es van posar a escriure converses en paperets durant les classes de Fonètica i Fonologia, mentre l’Eulàlia Bonet cantava [alBerhèeero] i pronunciava els seus mítics cops de glotis (pam!) [dju?ho]
Doncs bé, aquest és el tipus de reflexions que van quedar escrites per a la posteritat:
Eis,! Com q m’avorreixo la òstia et faré una pregunta...
ON CREUS QUE SE SITUA (físicament i deixant de banda la concepció masculina, que tots sabem on és) L’AMOR?
Al principi m’he confós però després m’he aclarit de seguida... Per a mi, molt clarament l’amor es guarda just a sota de l’estèrnum, l’os del mig de les costelles, molt profundament, entre els pulmons... Per entendre’ns, just al canalillo i ben enfonsat. I per què? Perquè és aquí on sento una pressió quan estic enamorada, com si em faltés aire als pulmons per que alguna cosa m’estreny, i quan estic contenta és aquest el punt d’origen de la meva alegria que després s’estén cap al cap, cap a la panxa, fins a la punta dels dits i als peus... és com el centre neuràlgic del que sento. Resumint, quan sento alguna cosa per algú, és en aquest punt on neix el sentiment i des d’on se m’escampa. I el teu?
Per a mi, primer neix “l’enconyament” allà, a la part més posterior del cervell i provoca que no paris de pensar en aquella persona, provocant una reacció en cadena que provoca (a la seva vegada) que “l’enconyament” es magnifiqui de tal manera que passa a ser un altre tipus de sentiment (digueu-li amor!) i canvia de localització. A mi, quan arribo a tenir aquest sentiment, em fa mal el cor (diuen que el dolor pot arribar a ser plaer; i no insinuo que em vagi el sado, eh!) per aquest motiu jo crec que se situa a la part més interior, més amagada del cor... ben protegit.
Alguna altra opinió?
Doncs bé, aquest és el tipus de reflexions que van quedar escrites per a la posteritat:
Eis,! Com q m’avorreixo la òstia et faré una pregunta...
ON CREUS QUE SE SITUA (físicament i deixant de banda la concepció masculina, que tots sabem on és) L’AMOR?
Al principi m’he confós però després m’he aclarit de seguida... Per a mi, molt clarament l’amor es guarda just a sota de l’estèrnum, l’os del mig de les costelles, molt profundament, entre els pulmons... Per entendre’ns, just al canalillo i ben enfonsat. I per què? Perquè és aquí on sento una pressió quan estic enamorada, com si em faltés aire als pulmons per que alguna cosa m’estreny, i quan estic contenta és aquest el punt d’origen de la meva alegria que després s’estén cap al cap, cap a la panxa, fins a la punta dels dits i als peus... és com el centre neuràlgic del que sento. Resumint, quan sento alguna cosa per algú, és en aquest punt on neix el sentiment i des d’on se m’escampa. I el teu?
Per a mi, primer neix “l’enconyament” allà, a la part més posterior del cervell i provoca que no paris de pensar en aquella persona, provocant una reacció en cadena que provoca (a la seva vegada) que “l’enconyament” es magnifiqui de tal manera que passa a ser un altre tipus de sentiment (digueu-li amor!) i canvia de localització. A mi, quan arribo a tenir aquest sentiment, em fa mal el cor (diuen que el dolor pot arribar a ser plaer; i no insinuo que em vagi el sado, eh!) per aquest motiu jo crec que se situa a la part més interior, més amagada del cor... ben protegit.
Alguna altra opinió?
15/03/2008
Beirut - A Sunday Smile
All I want is the best for our lives my dear,
and you know my wishes are sincere.
Whats to say for the days I cannot bare.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
We burnt to the ground
left a view to admire
with buildings inside church of white.
We burnt to the ground left a grave to admire.
And as we reach for the sky, reach the church of white.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
No cal comentar res, només cal escoltar-la.
http://youtube.com/watch?v=kQ4qXMzpH-Y
and you know my wishes are sincere.
Whats to say for the days I cannot bare.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
We burnt to the ground
left a view to admire
with buildings inside church of white.
We burnt to the ground left a grave to admire.
And as we reach for the sky, reach the church of white.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile you wore it for a while.
A Sunday mile we paused and sang.
A Sunday smile and we felt true. (and)
No cal comentar res, només cal escoltar-la.
http://youtube.com/watch?v=kQ4qXMzpH-Y
25/02/2008
Dona de la Segarra
Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la meva àvia
em cantava al crepuscle, quan tornàvem
vora els horts del costat de la riera.
Al filat de la mort contemplen llençols,
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou és qui respon
si recordo la brisa entre les canyes,
i la puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.
La bonhomia als ulls, la paciència
en les mans sempre humides, que eixugava
al davantal per anar a obrir la porta.
Obro els ulls a la terra del passat:
vinyes eixutes als trons gebrats,
els camps de Sanaüja amb la fredor
dels primers raigs de sol, quan en els dies
d’hivern de mil nou-cents quaranta-dos,
com una garsa negra, eixia l’alba.
JOAN MARGARIT
de les clares cançons que la meva àvia
em cantava al crepuscle, quan tornàvem
vora els horts del costat de la riera.
Al filat de la mort contemplen llençols,
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou és qui respon
si recordo la brisa entre les canyes,
i la puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.
La bonhomia als ulls, la paciència
en les mans sempre humides, que eixugava
al davantal per anar a obrir la porta.
Obro els ulls a la terra del passat:
vinyes eixutes als trons gebrats,
els camps de Sanaüja amb la fredor
dels primers raigs de sol, quan en els dies
d’hivern de mil nou-cents quaranta-dos,
com una garsa negra, eixia l’alba.
JOAN MARGARIT
16/02/2008
Nada
Després de molts dies d’absència blocaire, he tornat. Aquesta absència ha estat provocada per diversos esdeveniments com poden ser, per començar, la vaga/manifestació convocada pel dia 14 de febrer. D’altres motius podrien ser un parell de grups musicals, feina a l’ institut o, simplement, desconnexió.
Per començar, us informo. Sé que aquest text el llegiran quatre gats. Sé que el meu èxit és nul. No passa res.
Vull comentar amb el full en blanc del Word que avui, després que la Renfe em deixés tirat a Girona, he estat dues hores esperant a que vingués ma mare, sol, estirat a la gespa d’un bonic parc proper a l’estació. Estava tranquil·lament escoltant musica.
Tot i semblar de friki, reconec que m’ha anat de conya que la Renfe em deixés tirat. He pogut buscar en els racons més bruts del meu cervell i passar-los un drap per treure’ls la pols. Tinc les idees més clares.
I, per cert, tinc idees per noves cançons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
