Creu que el món ha
millorat d’ençà que vostè era una joveneta sense frens?
D’una
manera impressionant. Recordo que quan era com tu cadascú feia la seva; era un
món força desordenat. Nosaltres en dèiem - si em permets l’expressió - “can
pixa i rellisca”. Era costum caminar pel carrer i notar l’imponent rastre de
ferum que desprenien les deixalles del peixater del poble, que permetia que es
florissin en qualsevol racó. Ara, afortunadament, això no passa. En aquest àmbit
tot ha canviat positivament; ara disposem de diversos contenidors per dipositar
les deixalles, que tot i que a la meva edat em costen de carregar, he de dir
que les considero un gran avantatge.
Vostè, té un munt
d’anys carregats a l’espina dorsal, no m’ho negarà. Quins canvis en tots
aquests anys destacaria? Imagini’s que els ha de col·locar en un podi.
En
primer lloc col·locaria la televisió. Es feia molt pesat veure-la en blanc i
negre però ara gràcies a unes quantes ments prodigioses i l’ajut de noves
tecnologies fa goig poder-ne gaudir.
El
segon lloc crec l’ocupa la rentadora. Sí, només t’has d’adreçar a un botó
perquè et faci la feina. Als meus temps
rentar la roba era un suplici! Les passàvem magres rentant a mà.
I
per acabar i en primera posició no dubto en escollir l’ordinador portàtil. Jo
li faria un monument a la persona que va inventar aquesta meravella oriental.
El trobo molt útil i gràcies a les xarxes socials he pogut conèixer i contactar
amb un munt d’avis amb la mateixa situació que jo amb qui puc compartir
emocions, entre d’altres coses. M’ho passo molt be exhibint-me a través de la càmera web.
I aprofitant la bateria de llarga durada em passo la major part del dia
enganxada a la pantalla. Estic molt satisfeta i el considero un gran
avenç.
Creu que la manera
d’educar, tant a casa com a les escoles, s’ha modificat en els últims 70 anys?
En quins aspectes?
Oi
tant que si. Quan jo era joveneta era l’ase dels cops de la classe, i no em
castigaven amb negatius sinó amb bufetades, sense remordiments. Havies d’anar
amb peus de plom a l’hora de badar boca, ja t’ho puc ben assegurar. I sé que
ara això no passa en absolut, ens hem tornat molt més permissius i m’incloc.
Les meves netes no fan els deures i no m’enfado, com és possible? Si la meva
mare aixequés el cap em fotria una bona “garrotada que esta en vaga”.
I l’alimentació?
Afirmatiu.
Et posaré un exemple. Quan fem els canelons el dia de Sant Esteve, els meus
néts es barallen per no tocar la carn triturada quan en la meva època ens
haguéssim estomacat per fer el contrari. Ho vaig trobar de molt mal gust; la gent té
la pell molt fina i regna la fòbia a la sang i el fetge. Crec que poques persones gosarien posar la mà literalment dins d’un animal com vaig fer jo quan era jove;
treballava de grangera i havia d’ajudar al veterinari per guanyar-me els
quartos i em va tocar posar la mà dins del cul d’una vaca per comprovar que tot
estigués en ordre, i amb molt de gust que ho vaig fer i ara puc
presumir-ne. Ens guanyàvem la vida fent
suar la cansalada i no reposant al sofà.
Creu que els valors
d’ara són els mateixos d’aleshores?
Rotundament
no. Però m’estimo més parlar de valor; en la meva època la gent era molt més
lluitadora que ara i batallàvem –si feia falta- per qualsevol cosa comestible
que se’ns presentés als morros. Ara es menja a totes hores, com porcs.
Un
dia que el meu ventre no rebia menjar des de feia més de 40 hores em vaig
sentir atreta pel greix d’un amic meu. Era de família rica i estava tan rodó
que si m’haguessin donat un ganivet potser me l'hagués cruspit. El fet és que no va
passar, però té importància fer-vos notar en quina situació extrema em trobava. Segurament
me n’hagués penedit la resta de la meva vida, però per sort va aparèixer la
meva àvia amb un bocí de pa que em va matar el cuc.
Amb
això vull dir que res no ens aturava per aconseguir els nostres propòsits.
A quin valor de la
vida li dóna més importància? Per quina raó?
L’aspecte
que més valoro és l’empenta. I precisament m’encisa el coratge, facilitat i impuls que té
el jovent d’avui en dia a l'hora de llençar-se sobre la seva presa, potser és en l’únic punt que m’apassiona. Antigament,
un home amb prou feines s’atrevia a agafar-te la mà i en canvi ara – tant nois
com noies- s’aboquen de cap i sense por cap a la seva presa, ho he pogut
comprovar a ple passeig diverses tardes. Crec que aquest aspecte hauria d’haver
regnat en la meva joventut perquè així jo n'hagués pogut gaudir de primera mà.
Creu que els joves
d’avui en dia tenen una manca de força de voluntat?
Sí.
Abans treballàvem permanentment i ens conformàvem amb les motlles del pa. En
canvi ara no foten ni brot i volen el pa sencer. És més, m’atreviria a dir que,
alguns, el volen triturat per no haver ni de mastegar.
Cenyint-nos més en
l’aspecte personal; els subjectadors. D’ençà que vostè n’usa, ha variat molt la
forma de subjectar-los?
Ha
variat molt i cap a millor. Us puc ben assegurar que abans els subjectadors es
limitaven a subjectar. Però ara ja els fan més complexos: decorats, amb relleu, de textures de diferents tipus i fins i tot amb protuberàncies. Déu n’hi do! I
fins hi tot n’hi ha uns que et fan augmentar ni més ni menys que dues i tres
talles!! Increïble pels de la meva generació. Si m’haguessin proporcionat
aquest últim ja et puc ben assegurar que el meu èxit hagués estat rotund i a hores d'ara estaria ben rodejada d’homes.
Per finalitzar aquest encontre, expliqui’ns detalladament una
experiència personal que trobi que pot tenir pes en aquesta entrevista.
Amb
molt de gust. Des de molt petita, a casa, teníem el costum d’escorxar un porc
una vegada al mes. Pots pensar que això era una feina costosa però no era així.
Et diré més: quan aconseguia el torn m’amorrava a les peülles de l’animal i
escurava fins a l’últim bocí de carn que hi trobava, tot i que alguna vegada
també em menjava la carn sobrant de la cua. I ho feia sense cap mirament ni
problema però, podríem transportar aquesta tradició a l’època actual? La gent
s’ha tornat molt figaflor en aquest aspecte i no saben el que és passar gana.
